Quan les paraules se m’arrosseguen en la consciència o quan el full en blanc m’escriu a mi

Crec que tinc l’habilitat per fabricar somnis pels altres,
No només jo tinc aquesta habilitat. En som molts.
Som molta gent a la qui els somnis teixeixen
El dia a dia de la vida imaginativa i creativa,
En pro de l’alegria de viure, amb tot allò positiu i negatiu
Que arrossega el patiment i el gaudi d’una vida desigual.
És bonic que així sigui i hem de promoure la vida,
Amb tots els ets i uts que han de venir en la vida de l’infant.
És democràtic que un s’expressi, malgrat les dretes.

Les paraules em vénen com li venen les idees a les neurones,
La resta ho fa la ment, que s’encarrega de fabricar somnis,
Somnis desperts o adormits, però somnis voladors,
Temptadors, excèntrics, manipulables, fugissers,
Alternats, ininterromputs, discontinuats, eterns,
Infal·libles, extravagants, solemnes, discrets o indiscrets.
Però somnis que acaricien la paraula i li donen vitalitat,
Sentit, emoció, riquesa de pensament, diversitat.
I en un anar i venir de sumptuosa llibertat memorable,
La paraula es desfà en la boca, igual que en la memòria.

Quan les paraules se m’arrosseguen en la consciència
M’atreu la idea de donar-li’ls sortida, però sortida a dojo,
Com una font que raja a dojo, o com un feix de llum
Que travessa els camps de blat en plena canícula
A punt de ser segats per la màquina que condueix el pagès.
Les paraules se’m presenten indòmites i transgressores,
Refulgents de ràbia continguda i esclatants com la primavera,
O lumíniques com els llargs dies estiuencs,
O que cauen amb el vent, com les fulles amb la tardor,
A vegades fan feredat, com en un hivern nevat.

Quan el full en blanc m’escriu a mi, ho fa amb mestratge,
De manera subtil i constant atrinxera tota rancúnia
I la canalitza el meu llenguatge vers la implosió dels oclusius,
O el fregament de les fricatives, sense oblidar altres sons.
És com deixar la ment en blanc i permetre encaminar
La teva consciència vers uns segons, minuts o un temps, en flotació,
Flotant en l’abstracció i dirimint l’estultícia dels pensaments,
Innombrables paranys de la memòria verbal,
Que s’arreceren vora el caliu de la llar de foc
En els dies que he oblidat fer la meva meditació guiada.

Quan el deliri es converteix en al·lucinació cenestèsica
Intervé la mà del flux mental amb el que la sensitivitat,
Malaltissa per moments, deslloriga la passió esbocinada
I en treu tot el patiment per transformar-lo en energia.
Aquella matèria que és energia segons Einstein,
És la matèria del despropòsit que aspira a propòsit,
Del desfer que aspira a fer o a refer,
De la guerra que vol pau, del camí que té nombrosos destins,
Encara que, no obstant, el meu deliri verbal fa i desfà a plaer.

Quan em veig entre l’espasa i la paret decideixo claudicar
Davant la funesta tendència a allunyar-me de la realitat
Per perdre’m en els confins d’una ment escindida,
Que plora paraules, per no dir que pixa sentiments,
O el que és el mateix, deixo de dir bajanades,
No fos el cas que algú seriós em dirigís les seves crítiques
Per a enfonsar la meva poesia a destemps,
... I fer-la ingrata, inhòspita o transgressora dels temps
Que corren bojos, sens parar, per fugir d’estudi, ara i sempre.