Quan hi penso...

Era jo caminant sol per aquell bell prat,

i vas plantar-te sobre mi,amb suavitat...

et vaig acaramelar tan bé com sabia,

gaudint de la frescor de la teva ombra.


Els fruits que m'oferires,

eren regals del més enllà,

la companyia davant la pluja,

la inspiració de la teva presència...


Però jo vaig marxar,tu vas marxar,

tu et vas fer gran,vas madurar...

els fruits es convertiren en petites peces;

peces d'un tronc que fou dona,

i branques que, amb el color dels fruits, es feren cabells...


Buscan més lluny d'on hi ha,

et vaig tornar a trobar, el retrobar;

fisiologia diferent m'oferí la teva imatge,

sentiment idèntic m'oferí el teu interior...


Quants moments,quantes tardes pel record,

quantes nits de dolor i dol...

quantes converses sota el bel de la emoció;

i ara hi penso i no ho comprenc,

d'aquell arbre que em va fascinar,dona ets,

i et deixo escapar...


I ara desde l'exili del teu ser,

anhelo aquelles mirades poderoses,

i aquella frescor que desprenia la teva presència...

torna la nostàlgia,tornen els records;

els records d'aquells errors...

torna.