Quan estimar és vèncer

Mallorca,1 d'abril de 1939

Avui les parets no callen. Els pares, els camarades, i tu... Són tantes les veus i imatges que traspuen front els meus ulls, que desitjaria empendre un viatge amb un vaixell novell i palpar la llibertat amb les meves pròpies mans.
Avui però, els vaixells romanen presos del poder.

Sovint recordo -no sense odi- el rostre d'aquells qui em van detenir; d'aquells que n'han fet de l'existència, horror. Són els records de quan no existien les cadenes de l'opressió, ni el neguit de la derrota; són els meus records vers tu, aquells records de temps immemorials, de quant hem viscut...

Dins la presó la notícia ha caigut com una llosa. Els somriures d'esperança, o les clamòries de resistència han quedat enterrades en l'oblit de l'orgull, dins l'afàsia del moment.

S'ha acabat, hem perdut la guerra, i amb ella, tot.
Tan sols queda el record de les batalles que vàrem guanyar, ara que perden sentit si no ets al meu costat.

Tot és dur; aquí tot és molt dur. Són minses les meves pertinences a la cel.la; l'espai és molt reduït, i els objectes de valor s'han d'esguardar en el més remot dels secrets... Potser per això sempre et duc dins el meu cor. En un petit armari hi guardo una samarreta, vermella. També un vell llibre de poemes... I totes les teves cartes i postals.

Et desitjo, desitjo retrobar-te, com aquell qui desitja l'anhel més preciat. Ara cau la nit i s'alça la lluna, i somio en que descobreixo dins els teus ulls, el secret que guardaven els teus llavis.

Els versos d'en Papasseit m'esperen, just abans de caure en el somni inquiet. Seguiré esperant el camí de l'alba, com tant l'he desitjat, t'he desitjat, durant tot aquest temps. No deixis mai d'il.luminar el meu cel amb el nostre amor.

Un petó molt rebel.