NO!

Un relat de: Ester Safont Artal
NO!
M’assenyala amb el dit. El sotragueja amunt i avall. El dit és el final. Abans no l’aixeca i dispara, el seu rostre va adoptant matisos diferents. En un primer moment arqueja les celles, mentre es fa fort al seu seient, en una postura curosament estudiada, que vol transmetre seguretat, domini...Les espatlles s’inclinen enrere, entrecreua la cama i somriu, amb una actitud cínica, carregada de prepotència i menyspreu. Amb el seu posat pretén situar-se per sobre meu, marca territori, sempre deixa molt clar qui té el poder abans de l’atac.
Ara és quan representa que haig de callar. No puc seguir argumentant . Jo no hi entenc res. No sé res de la vida, dels negocis.., no sé res del món en general. Sóc una ingènua i em miro el món que m’envolta amb ulls inexperts i massa candidesa. Ell, sí! Ell sí que hi entén! De fet, ell sap de tot, i es veu capaç de donar lliçons a tort i a dret.
Me’l miro i no puc evitar sentir-me petita. Em faig ràbia. Sé que no té dret a fer-me sentir així. Sé que sóc prou intel·ligent per rebatre-li el que calgui, però una força major em xucla i confon.
Acte seguit, s’inclina endavant. Buf! Ja està! Ha desaparegut el somriure burleta, i tota la seva mala fe traspua a través d’una mirada aspra, agressiva i acusadora. Em fan més por els seus ulls que el seu dit. El que reflecteixen és tan miserable i roí! Es tracta de la foscor d’una ànima perversa, d’ algú massa ocupat en congratular-se a si mateix en tot moment. Un univers personal amb ell, i només ell, de protagonista. La resta dels mortals no comptem, no sabem, no entenem..no, no i no!! Però aquesta negror no em deixa indiferent, m’impressiona, com succeeix sempre que ens enfrontem al desconegut. No sé què tinc al davant, perquè em costa d’intuir què s’amaga rere tanta malícia, i per això, no sé què fer.
Callo. Afirmo amb el cap i la mirada. Deixo que s’esplaï. Potser, fins i tot, desconnecto. I dins el meu cap, reprodueixo la conversa íntegra de tot el que voldria formular. M’expresso amb claredat, amb fermesa, i manifesto amb educació tot allò que m’ofèn. Li dic tot el que penso! A fora, en realitat, ni un sol mot! Quantes nits en vetlla, en un estat de vigília, representant escenes d’encontre amb paper intercanviats, amb diàlegs definits paraula per paraula, i sentiments a flor de pell! Quantes nits dibuixant el que hauria de ser, en un escenari preparat per l’ocasió, en un entorn que retorna les forces, on les paraules brollen soles, clares, precises i el meu veritable “jo” aflora en una clara reminiscència del que un dia vaig ser.
Pura ficció! La realitat és tan crua que em recorda implacable com en sóc de covarda, que res del que he imaginat serà, perquè no tinc valor per enfrontar-m’hi, perquè he anat desapareixent com l’escuma que es dilueix sota la pressió de l’aigua que l’empeny al desguàs en esbandir la banyera.
I ara sí, ara ja alça el to i comença a cridar. És la traca final, el torn dels improperis, els insults i el menyspreu. Intento cobrir-me, intento desplegar la cuirassa que em protegeix i amagar-m’hi. M’invento amb les mans tapant-me les orelles, aïllada, mentre el veig gesticular amb força, irat, amb aquells ulls que semblen sortir-li de les conques i la galta que li tremola lleument rere tanta ira. Em fa por, sí, però més por em fa veure’m convertida en el que ara sóc.
Els manuals en diuen “mobbing”, jo en dic “desgràcia”, la que acompanya a les persones que la patim, que no conciliem el son a les nits i voldríem no haver de llevar-nos l’endemà. No puc mirar-me al mirall de bon matí perquè m’espanta la caricatura que he esdevingut, perquè no m’hi reconec. Ni rastre de la força, l’orgull i l’ambició amb què llegia el món; res de l’alegria, la guspira i l’entusiasme amb què emprenia cada nou repte...Davant meu, cada nou jorn, una careta espera per cobrir el meu rostre. Amagar-m’hi és sinònim de tortura silenciosa, aquella que et va minant per dins, que t’enfosqueix.
El meu entorn entorn personal no pot assabentar-se’n, la processó va per dins, i jo vaig eclipsant-me lentament i injustament.
El molt cabró, per més inri, és un tio simpàtic, que cau en gràcia! Vés a explicar-li a qui vulguis aquesta transformació odiosa amb què tu el representes! Ningú et creuria! “Ell?” ,“ Què dius?”, “ Impossible!”. Si sempre té un gest amable quan et troba amb la canalla, si sempre acaba les frases amb aquell to carinyós i entranyable de l’”oi, maca?”, si tot ell són somriures i copets condescendents a l’espatlla. Qui s’atreveix a lluitar-hi? Qui s’atreveix a desemmascarar-lo? Emprendre una proesa de tal magnitud és un autèntic suïcidi.
Saps què? No val la pena...no!!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ester Safont Artal

Ester Safont Artal

6 Relats

6 Comentaris

919 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Filòloga. Professora de català a l'ESO.
Entusiasta i emprenedora, però amb un món interior que esdevé un autèntic volcà, al qual només puc donar sortida quan escric.
M'encanten els reptes i soc inconformista de mena. Autoexigent, molt!!
Estimo la meva feina a l'Institut, on cada dia hi aprenc coses noves i que em manté irremediablement i afortunadament, al dia. Fer classe amb adolescents és una experiència única que em fa cada dia una mica més sàvia i que, sobretot, em diverteix.
Soc una mare ben fava, que m'estimo amb bogeria la meva preciosa nena adolescent que és i serà la meva raó de viure.
Sempre endavant!