Quadricomia

BLAU

Degotall suorós
que escorrima pel front
gotejant al dors corbat.
Mans sinuoses com serpents
palpelten pel ventre desitjós.

L'ànima,
ara de pèl a pèl,
abans captiva en uns vestits rosats,
s'enardeix amb gestos d'heroi hel·lènic.
Les mans cerquen vibrants
els revolts vellutats.

A l'aire una flairança de perfums de llimona
barrejant-se harmoniosos,
sense cap rivalitat.
Transparències en blonda,
quan convé disfresses de cotó.


Cor nu que es trasbalsa.
Frecs melats,
frenesia guaridora.
Unes mans càlides i humides m'acaronen sencera.
Ulls aclucats pel deliri,
calitxa espessa.

No puc veure aquestes mans terribles, precipitades!
A cops tendres, untuoses,
d'altres, urpes que volen arrencar-me gemecs udolats.
Em grapejen i sacsejen.
Intento defensar-me, però no puc. Em deixo...
No vull!
Sento por de desvetllar el misteri.
Aquestes mans no,
no...
No tenen gènere.

Em desmaio, tinc els sentits esvalotats
de tant sentir.


WHISKY SOUR (Beige com la malta fermentada)

Descluc el ulls.
Un batibull de rínxols m'entela
i no veig res més.
Un flaire baronívol em guanya el sí
i una força ferotge festeja la meva gropa.
Unes mans puixants m'abraonen
i gemeguen una tonada angoixada:
"...Sí...sí...sí...així..."

El dolor és esfereïdor,
i la cançó vol prendre'm el seny.
Me'n vaig anant...


ROSAT COM EL SALMO

Tinc l'esguard espurnejant.
Obro els ulls,
couen,
se'm clouen.
Em llaviejo,
salabrós.
La llengua cala la teva presència.
Gemecs que a cau d'orella et delaten per fí:
"...petita...petita..."

Tot el pit rellentat
i pessigolles de gotetes regalimant pel melic.
El jaç xopat,
l'ambient encalimat,
respirar em costa.
Un bram esclata a la fi,
silenci total.

L'aire, tot moll, cau al trespol
i a la pell, anserina, li surten granets.
Vaig al bany i enmig dels vapors
i la sabonera reconfortant
defalleixo en una dolça sopor.


ROGENT COM EL CEL QUE PORTA VENT

Unes mans petites i tendres
em treuen de l'aigua.
Música sintetitzada
entapissa l'ambient.

Uns llavis menuts i emmolsits
petonegen els meus ulls tancats.
Una veu melodiosa
em mana que els obri.

Una fada de cabells vermells
i ulls grisencs com l'albada
m'estira sobre la jaça de verd herbei.

Tanco els ulls per assaborir el festí,
però ella me'ls obra.
Em giro d'esquena.
Un munt de mans, manetes, grapes i urpes
[les pors]
sorgeixen del fons de la cambra enfosquida
i festegen els meus racons.

Sento com el cervell se m'escola per una oïda
i les sensacions,
lliures de tota pressió constrenyidora
es multipliquen fins fer-me esclatar sencera.


Les meves mans creuen les ombres toves
i guiades pel tacte
s'enreden amb les sedes de la fada.
Una coïssor freda que em puja des dels dits
i quan arrenca com un llampec pel dors
la cambra s'anega de claror.

La fada acollidora [com un amant satisfet]
em balanceja
cantant-me una cançó de bressol
tant antiga com l'amor.


Júlia
L'Illa de Gràcia.
4 i 5 de Setembre'92.