Imperatius del creixement

Un relat de: Júlia Vic

(Diari i es veu que enviat al Pau Bel. Ai Déu meu!)

Barcelona, a 31 de gener de 1993


Em trobo a la meitat del meu 31è any de vida.

Fa dos o tres anys que s'estàn produïnt certs canvis en la meva personalitat, talment, una renovació. Està a punt de tancar-se un cicle vital, així ho sento, un cicle, com el dibuix que fa una baldufa al terra, rodó, rodó. Un cercle que es va convertint en el·lipse, que volta i volta, cada cop més ràpid i cada cop més lluny. Fins que s'acaba la força que li va donar impuls i acaba caïent al terra. Sento que la meva baldufa està a punt de caure. Em sento a punt d'entrar en la maduresa. Veig totes aquelles coses que vaig deixant enrere. Tal punt com el capoll que esclata per donar pas a un ésser nou i diferent a l'anterior.
Al maig els trenta, i què poc que hi queda de la meva personalitat adolescent!
Sento, però que m'hi retrobo amb antics valors de la infantesa, recuperats de la memòria. Tenen una puresa inmaculada i van escolant-se en la meva personalitat nova i definitiva.
Puc distingir perfectament tots els valors que ja no em serveixen. Mai he estat una al·lota massa confiada i poc reflexiva, però a hores d'ara ja no haig de pensar en ser-ho; simplement ho sóc. Ja no em sento lligada al pensament dels altres. Penso i faig segons els meus propis criteris. El temps de fixar-me en models conductuals ja ha passat. Sóc com sóc i prou. A ningú li importa res. Ja no necessito veuetes interiors que vagin a la recerca de consell en consciències alienes. Ningú té que dir-me el què tinc o haig de fer. Què ningú pretengui aconsellar-m'hi! M'hi sento més autosuficient que mai. Totes les filatures que em lligàven al passat han estat acuradament tallades i rematades…

Totes excepte una, malgrat tot.

Es clava al meu cor, inmobilitzant-lo i fent-lo presa dels seus somnis. Quan ja crec que és una història del passat, em remou per dins i jo, que mai recordo els meus somnis, el veig clarament en la meva nit: veig el seu cos torbador. Fa quinze anys que em destorba el mateix somni lacerant. Són les imatges d'una seducció. El trobo, l'hi parlo, ens hi apropem per fer-nos un petó i… merda! Tot just quan els nostres llavis estàn a punt de tocar-se… allò fa que em desperti. I sempre és així. Quan crec que ja l'hi he oblidat per sempre, torno a somniar amb ell. I quan no, és el destí que fa que ens fem els trobadissos en alguna cruïlla de Barcelona, i llavors el meu cor físic passa de mi, parla amb la seva pròpia llengua, sense comptar amb mi per a res. S'accel·lera, córre, sento que es fa fort i musclat. No hi cap dins la brusa i vol marxar sense mi. Desprès de molt discutir amb ell consegueixo que es quedi dins meu, tot i renegant de la meva covardia.

Quant temps necessitaré per a reaccionar i així deixar volar el meu cor cap el seu? El més probable és què el destí no ens torni a aplegar mai més i fóra la nostra darrera oportunitat. Però per què ell resta inmóvil? Es què el seu cor no es conmou amb el meu esguard espurnegós per la trobada? Es que la seva fada no li fa somiar amb mi? O, tal vegada és… que no somia en absolut?
Pot ser quan trobi les respostes a aquestes preguntes deixaré de despertar-m'hi i es trencarà el malefici que em té presonera dins d'aquest somni i, per fí, aquests amants es faràn el petó en aquest somni tèrbol i es desfaran en la passió i s'apavaigarà l'anhel per sempre mai més.

I jo podria crèixer, sortir de l'adolescència i entrar, així, sense càrregues ni destorbs en la maduresa. I la baldufa deixaria de voltar de forma indefinida.


Uns mesos desprès i a punt d'acabar l'any, a milers de quilòmetres de Barcelona vaig escriure aquest poema, en anglès,

Spinning top
stills persistent its dance.
Spins and spins
in the middle of the ritual...

Wearing
feather of thousand colours.

Waiting
sun shines
and hides with its splendour
the influence a hostile moon,

And could it,
finally, awake
of ancient dream

30-nov-93
Tsuen Wan (Ancient British Colony, named Hong Kong)


I, finalment, es va trencar el malefici i no vaig tornar a tenir aquest somni, és més, un altre cop he somiat amb Ell, però aquest cop vam fer l'amor. Mai més ens hem tornat a trobat.

Comentaris

  • Really good[Ofensiu]
    llamp! | 05-05-2007 | Valoració: 9

    Fins i tot jo em vaig atrevir a fer una poesia en anglès, en aquell any 1990 quan vaig estar a Anglaterra estudiant. Li vaig enviar a la Pinella, una italiana de Sicília. Està bé que ens poguem defensar en altres idiomes i provar sort en la poesia. El relat, bé, tot i que no acavo de saber qui és l'individu de qui t'havies enamorat. Coincidim en què als 31 anys jo també vaig passar per un canvi important, es va acavar un cicle per mí.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Júlia Vic

Júlia Vic

27 Relats

63 Comentaris

31379 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
Nascuda el 1963 a Barcelona
Tinc estudis sanitaris i humanístics. A destacar que he fet més de vint mudances i he viscut en dos continents diferents.
He escrit des de sempre i he tingut la sort de publicar alguna coseta. I m'agradaria seguir insistint-hi. Els meus amics diuen que transmeto molt sentiment, pero no deixen de ser els meus amics. Tinc poc temps per escriure, potser hauré d'esperar a la jubilació o al menys a que la canalla sigui gran. Em sento molt agraïda a la vida i molt vinculada al gènere humà.
Ara visc a Mallorca, he passat un temps desconnectada de la literatura, però torn a llegir molt i, de fet, no he deixat d'escriure en aquest temps. Aniré penjant alguna cosa de tant en tant.