Tristesa

Dedicat a Jans, en nom de la bogeria del jovent.
I


Aquest final de setmana ha estat presidit per la tristesa. La corba ha anat in crescendo, del divendres cap el diumenge, avui, en què he tingut la llàgrima fluixa i quan he començat a plorar no he sabut aturar-me fins que la deu dels ulls s'ha eixugat i he continuat plorant sense regalimar-ne ni gota. De fet, tota la meva ànima està de dol i no se m'acut com confortar-la.
Barcelona m'ompla de malenconia i tornar a casa els finals de setmana comença a ésser un turment.

********************
II

El divendres vaig arribar a Barcelona cap a les deu del vespre. Després de telefonar les meves amigues -ritual sagrat d'ençà que visc a Girona- vaig trucar el meu amic Sam i vam sortir a beure unes cerveses al Café del Sol. En Sam va estar molt animat comentant-me que vol que l'ajudi amb un article sobre els Hackers. Pot ser el podríem col·locar a la nova revista Co & Co. Jo no bec mai cervesa, excepte en aquest bar de Gràcia que tenen una del tipus cider que em recorda les cerveses dels pubs anglesos i em vaig col·locar un xic, però no vaig perdre els trucs, sabia ben bé el que em feia en tot moment.
Quan vam arribar a casa meva, vaig pregar-li què es quedés amb mi. Em va fer pànic enfrontar-me amb el pis buit, amb la sola presència dels dos gats, que en condicions normals em distreuen molt amb les seves picabaralles. Vam xerrar tot cercant una manera factible per fer-nos companyia i donar-nos escalfor sense caure en la deshonorança. Calia trobar aquest punt, gairebé incestuós, de seguir sent amants de forma fraternal. Cóm, sinó, despullar-nos, acaronar-nos, fer-nos fins i tot l'amor sense deixar de ser lleial al company absent? (l´aroma sensual de Belver Yin flota persuasiu a l'ambient). Pitjor em vaig trobar diumenge passat, quan veient plegats cóm moríen russos i alemanys al front d'Stalingrado, Sam em va prendre les mans cercant el caliu que tant li mancava. Allí sí que vaig sentir el pes colpidor de la manca de fidelitat, éra pitjor que tots els acoblaments adulterins que pugui cometre mai.



·-Sam, queda't -li vaig dir tota manyaga.
·-Saps nineta, abans de sortir amb ella, una ocasió així no l'haguera deixat escapar de cap de les maneres. -S'ho rumia.
·-Si vols em quedo, però no vull dormir sol al sofà.
·-Està bé, Sam. Però si et demano que et quedis és perquè el llit se'm fa massa gran per mi sola. Encara que no sé cóm ens ho farem per no deixar de ser lleials. Jo, al meu estimat; tú al teu dolorós record. Ajuda'm, necessito carinyo, no pas sexe. Necessito sentir al meu costat al germà, no a l'amant.
·-Nineta, no dubtis que seré el germà més abnegat i l´amant més lasciu cada cop que m´ho demanis. No pateixis, et donaré tot el carinyo que demanes... Sé el que sents i no tens que buscar més excuses. I a la fí, jo també em trobo sol i rebré de bon grat el caliu que puguis donar-me. Jo tampoc necessito sexe, no podria en aquests moments, car estic buit.

Ens vàrem ficar, doncs, al llit amb roba de dormir i els llums tancats. Abraçats vam probar de descansar. Però l'escalfor que despreníen els nostres còssos ens feia sentir gairebé bé, reconfortats i a mi se'm barrejava la necessitat d'expressar aquell anhel que sentia per estrenyir un cos estimat i amable, un cos desitjat: el del meu company absent amb l'exàmen que fèien els meus sentits esvalotats i esmorteïts alhora, d'aquell cos conegut anys enrera i que ara els déus possàven al meu abast un altre cop perquè em proporcionés aquell conhort que tant clamava.

Passàren uns minuts: dos, tres, quatre; pot ser fins a deu o quinze, els dits van iniciar un camí de reconeixement, pausat, primer, molt trist sempre, fins que tots dos ens diguerem en temps diferent i no gaire separat:
·-Sam, això és molt difícil.
·-Sí. -va contestar-me ell, després d'uns moments de reflexió, com el condemnat que assenteix resignat a la sentència i no té ja esma per defensar-s'hi.

I poc a poc aquells dits es van anar engrescant, animats de retrobar unes corpentes conegudes i hospitalàries. Dits delerosos de plaer, plaer que per una altre banda no trobaríen, ja que pertenyíen a dos còssos sense alé, desheretats: l'un per un amor desgraciat que l'havia abandonat quan aquest ja s'havia entregat del tot, sense guardar-se res per la fugida amorosa; l'altre perquè havia deixat de viure quan el company absent havia marxat del continent per anar a treballar molt lluny, durant massa temps.
Sí, és clar, després del passeig tàctil, vingueren els petons i la resta de la cerimònia. Jo m'esforçava per mantenir-me allí, amb ell, era el mínim que li podia concedir per tal què no perdés la poca dignitat que li quedava, la qual estava empenyada en abandonar-lo, però només feia que dir-me a mí mateixa el nom del company absent. Li estava fent l'amor per poders amb el cos d´el Sam. Quan vam arribar a l'éxtasi sexual, jo era allí amb el meu amic Sam, però després, un cop recuperada i més calmada, aquell cos em semblà diferent del que havia intentat estimar uns minuts abans, més prim, solament óssos, inhóspit. En un moment precís, realment vaig creure'm que estava fent l'amor al company absent. Sabia que no era el seu cos, però li estava fent l'amor a ell. Em sentia homenantjant-lo, no tenia en cap moment un sentiment brut, de culpabilitat.
Va ser un polvet molt trist i amarg. Per un moment vam creure que burlaríem la vida i que ens podríem donar carinyo. I certament que ens ho vam donar, però el preu va ser molt alt, conèixer una intensitat de tristesa infinita, un sentiment per mi desconegut fins llavors. Ens hem fet molta companyia aquest final de setmana i hem pogut enganyar la soledat per unes hores. Sam ha plorat. Era el primer cop que feia l'amor després que ella trenqués definitivament. Ha estat molt trist. Jo també he plorat, per ell. I pel company absent, i per mi. Dins la nostre aflicció, ha estat molt difícil fer-nos companyia, però pitjor han estat les hores diurnes, sols de debó, enfrontats amb els nostres fantasmes inquisitorials.
Jo he surtit, he vist les amigues i he passejat per Gràcia. Però res m'ha omplert. He sentit el pregó de les festes d'enguany, molt divertit, a càrrec de l'equip de Força Barça, però en acabar-se ha tornat a invadir-me la solitud. He passat tota la tarda de dissabte fent coses. Intentant fer-ne, millor dit. Intentant viure. Però sense el company absent la vida no es deixa viure. És insuportable aquesta soledat. Ja en tinc prou!
M'he passat tota la tarda desitjant estar enroscada, en posició fetal, contre el ventre del Sam. Sense dir-nos res. Sovint restem en silenci, sovint no ens cal parlar, les paraules volen per damunt nostre i resulten innecessàries, inabastables. El llenguatge dels gestos ens és més que suficient per comunicar-nos i les paraules que definiríen la nostre relació de complicitat no les he sabut trobar enlloc. Es el millor amic que tinc, entre nosaltres no hi ha secrets, el nostre amor és immaculat, alhora fraternal i sensual. Ens ho podem dir tot a travers de la pell i ens resulta difícil estar plegats i restar separats, sense acaronar-nos i besar-nos.

III


L'he trucat vàries vegades el dissabte. Ell, sempre acollidor i amable ha dit que vindria a casa després que jo tornés de sopar o bé que em despertaria l'endemà. Hem dormit plegats. Ha plogut tota la nit i quan hem sentit fret ens hem apropat per donar-nos escalfor amb la tibiesa dels nostres còssos maleïts.
Jo em pensava que aquesta nit estaria més activa, ja que divendres em vaig deixar fer. Però, no. Ha estat tot invadit per la passivitat; més que amb desencís, amb desencant i sense desig. Una cura paliativa a un mal molt extés. Ens hem delerat amb dolor, perquè els nostres amors no éren allí i el cos ens feia mal per no poder expressar el nostre infinit amor cap a ells.
Sam m'ha dit que m'estima. Jo ja ho sabia perquè fa temps que jo també l'estimo. D'ençà tres anys, en que em llegí un poema ple de tristesa i angoixa, molt de l'estil de les meves poesíes, però aquestes sempre acaben amb un deix d'esperança, de llum; no pas com els seus poemes, que descarreguen a sobre del lector tota la malenconia que duen els núvols del seu cel, sempre ennegrit de tempesta. Llavors vaig descobrir un germà, una ànima bessona, algú que s'expressava en el món dels sentiments amb les mateixes paraules que jo. Bescanviar-nos els poemaris era una festa pels sentits. No calia explicar res, tot quedava sobre entés.

Per això he patit tant quan aquest vespre, asseguts al Maria, he intuït de sobte que Sam ha pensat en el suïcidi. No m'ho volia pas dir. L'he hagut de treure amb tiba-taps. He tornat a plorar. Molt. Sóc una inútil sentimental, que resto inactiva quan el company se'n va, però tinc molt clar que no hi ha res, per molt trencat de dolor que es tingui el cor, que pagui la pena un suïcidi. Sam només té vint-i-sis anys i se sent acabat, mort.
·-Sam, promete'm que no ho faràs.

Silenci. Després de la pausa Sam intenta canviar de tema.
·-Quan baixis de Girona el divendres que vé, et portaré a un lloc molt divertit que es diu Sinvergüenza, hi ha un Happy Hours, demanes una cervesa i te'n donen dues i no saps a on ficar-te-la.

Jo estic plorant, mirant-lo fixament, enfadada i molt, molt trista.
·-Promete'm que no ho faràs, li torno a dir una, dues, tres vegades. A la fí, perdo el compte.

Finalment em contesta:
·-No et puc prometre res. Saps? Hi ha una cançó dels Guns N'Roses que parla d'això i totes les tonades acaben així: "sols em queda picar a les portes del cel". Jo he escrit un poema que també acaba així:

"Fulles amb espines,
pedres de marbre,
ciment i alcohol funeraris.

Vull marxar,
deixar morir el gessamí,
les crestes ilíaques,
els sinus amables.

Ser estranger dels meus records.
He vist la teva cara.
Ja sols em resta trucar
a les portes del cel."


·-Saps? El Pont de Vallcarca era famós pels suïcidis abans que es construís el metro. Jo visc m
olt aprop. Un dia de pluja sortiré al carrer i no em caldrà obrir el paraigües. No tornaré a la casa dels pares.
·-Sam, cóm creus que es pot viure sense tú?- Ploro. Ell em guaita. -Ja li has explicat al teu germà les teves intencions?
·-Si, i per poc em trenca la cara.
·-Acas li has donat instruccions perque aprengui a sobreviure't?

En aquest moments, Sam arrenca a plorar i ja no diu res més la resta de la vesprada. Sortim del Maria i anem cap a casa. Faig tot el camí plorant. Sam m'abraça tendrament. Un cop a casa s'acomiada de mí fent-me tot de petons molt dolços.

IV

Han pasat cinc mesos d´aquesta escena. Jo he finalitzat el treball que em tenia lligada a la ciutat medieval de girona. El meu estimat, il.lusionat i feliç, m´espera al peu d´aquest avió que em porta al seu costat. Una nova vida, plena d´alegria i esperança comença per a mi.

Sam ha passat aquests mesos debatint-se entre el patiment i el dolor. Moltes nits d'imsomni penjat del telefono demanant-me consol. Barallant-se amb la sensació alliberadora que la mort el proporcionava seduïnt-lo tentadorament dia i nit.

Sam s'ha acomiadat de mi com si no ens anèssim a veure mai més. Està convençut de que ja no tornaré al meu país. Quan obro la maleta em trobo entre les sedes i els perfums aquests versos traçats depressa:

"Quan la ciutat es transforma
i mostra la seva ànima,
començo el camí i torno al pont.
m'estava esperant:

"Ets dolç com mel d'euga coneguda".

I el pont em crida:
"un moment i no sentiràs res".

Quan sols queda un gest,
sorgeix del record el teu vers ‘Quadricomia'.
I torno a pintar el pont
amb els teus colors i la teva rialla.
Sense adornar-me'n oblido
I el pont es queda
en la triste foto d'una postal


L'Illa de Gràcia/Sarrià
de Ter/Hong Kong.
15/16 d'agost de 1993
11 de març de 1994
Recull: L'edat de l'amor.