La poetessa

Aquell home no m'estimava perquè jo estava feta de poesia i ell odiava els somiatruites dels poetes. Em vaig enamorar d'ell perquè llavors jo començava a escriure en prosa. Havia descobert l'ús de les paraules més enllà dels versos i les estrofes. I amb ell se m'obria un món ple de paraules exòtiques per a mi: excursions, submarinisme, viatjar, paraules totes elles plenes de poesia si més no, però acompanyades d'altres més dures i punxegudes: sexe brut, masoquisme, sadisme, pornografia, estris maquiavèlics, a la fi, paraules noves per a mi. De primer, ell me les va presentar embolcallades d'un perfum dolç, exòtic com la pell de la llimona. Ell, el meu amor, em deia que la vida és molt avorrida, tota ella plena de paraules vulgars com passejar, anar al cinema, menjar, estudiar, i que ens havíem d'envoltar de mots més divertits i fins i tot atrevits com fel·lacions, pluges daurades, sexe bizarre i totes aquelles paraules de la gran família escatològica. Jo, la petita enamorada de les paraules, portava deu anys escrivint poemetes d'adolescent, dels tretze als vint-i-tres i em vaig deixar seduir pel canvi.
- Això! Li posaria les banyes a la poesia amb la prosa!
Creia que havia arribat l'hora d'escriure contes i el meu amor amb les seves paraules roges i morades em seria una font inesgotable de recursos literaris.
Júlia
L'Illa de Gràcia
Tardor'91