Punt i final

Un relat de: Xecspiar

Malgrat que fos migdia, la llum que il·luminava aquell paisatge era tant dèbil que semblava que s'hagués de fer fosc d'un moment a altre. La claror esmorteïda pels núvols, opacs i compactes, quedava tintada d'un color grisós que emmascarava els camps. Les muntanyes no semblaven reals, ja que, mig amagades per una densa boira, feia l'efecte que s'escapessin i cada cop fossin més lluny. El petit rierol s'havia assecat feia mesos i ara sols els llims es movien quan feia vent. Els camps d'ordi estaven deixats i abandonats. Un grapat d'antigues llavors encara tenien esperances i alçaven curtes tiges de nou enmig dels camps, intentant allargar-se amb els pocs recursos que disposaven. Les petites espigues amb prou feina creixien, de manera irregular, i deixant moltes clapes ermes. Els pocs arbres que havien sobreviscut encara s'alçaven, esporuguits, al costat dels antics marges de les terrasses. No se sentia ni un ocell cantar, feia temps que havien emigrat.
Una lleu brisa va començar a moure les fulles i les pobres espigues, dèbils com una formiga vora una onada. Les fulles seques que s'havien anat aïllant vora el llim del rierol van començar a volar i van anar caient repartides pels camps d'ordi. Semblava que aquell nen ajagut vora l'arbre hagués de volar també, com una d'aquelles fulles seques. Mal vestit i amb cara inexpressiva, la criatura restava immòbil enmig d'aquella desolada situació. No pensava, ja ho havia fet temps enrere. No n'havia extret cap conclusió, de tant pensar. Al capdavall, ell no hi podia posar remei. El que no havien pogut fer els altres no ho podria arreglar ell sol llavors, quan solament les malaurades espigues denotaven una lleu esperança al paisatge. Feia dies que no passava ningú per aquelles contrades, semblava que tot s'hagués aturat de cop, sense avís previ. Ja no tenia gana, tenia la certesa que mai més podria tornar a recuperar la salut, una greu sensació li feia entendre que les cames no li respondrien si intentava moure-les. El seu cos semblava haver-se unit al paisatge, sols es podria esperar que arrelés com un d'aquells arbres i que ossos i sang es convertissin en rames i saba.
Un d'aquells dies la monotonia es trencà: en la llunyania, un tro esberlava el silenci. Era la mort, que el venia a cercar.

Comentaris

  • preciós[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 18-06-2008 | Valoració: 10

    avui no puc llegir més relats, però me'n vaig a dormir amb un bon regust a la gola. Escrius amb una força narrativa molt ben trempada, i sense prede el sentit del relat capgires les aspiracions de qui segueix la història i ens proposes aquest final gairebé, no, que va!, és un final sorpresa que no desmeriex el relat gens.
    Molt bé.


    uan abraçada

    Ferran

  • Un començament sense final![Ofensiu]
    Somiadora Emboirada | 18-06-2008 | Valoració: 10

    Amb aquest títol em refereixo a que quan comences a llegir el relat, no et pots arribar a imaginar el tan inesperat final. Comença amb un seguit de descripcions sense cap fil argumental, i poc a poc li vas introduint un conetxt, un record, un passat... un argument!


    Buscava algo que em fes sentir alguna cosa dins meu i ho he conseguit! Gràcies per ajudar-me a trobar allò que buscava!

    Una abraçada molt forta,


    Núria //*//