La caiguda d'un temps

Un relat de: Xecspiar

I aquell rellotge va caure.
Va caure i es va trencar.
Com un jou que
(irrefrenablement)
em marcava la vida a cada cop d'agulla.
Jo no volia que es trenqués,
(insensat de mi)
però sentia un odi contingut contra ell.
Amb aquell blau cel i aquell soroll
odiós i adorable alhora
que omplia la solitud de la meva habitació.
Va caure i es va trencar.
En un primer moment, un espant;
Després un doll de tranquillitat i silenci.
Perquè a vegades hi ha coses que ens lliguen
sense que ens n'adonem
i que acaben caient per si soles,
sense que volguem.

El temps d'aquella història, per fi, s'ha aturat per sempre.
I el record de la persona que me'l va regalar,
s'ha enterrat sota agulles i mecanismes per tota l'eternitat.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: