Sentiments que tornen

Un relat de: Xecspiar

Sentiments que tornen

Ja no. Jamai. Ja no creia en això.
Però ha tornat. Sí, ho ha fet.
Cada dia se m'apareixia en somnis.
Cada dia pensava que seria l'últim.
Fins que aquest últim va arribar.
Però després de tot. Corferit i solitari,
ja segur que mai més em passaria res.
Amb la severa voluntat de ser independent,
indivisible, separat, lliure. Una altra corda.
Més ampla i més llarga i més forta
i més intransigent que l'anterior. Se m'apareix
cada nit i cada dia. Des de fa nits i dies.
No sé el perquè. Estels, jo us desafio.
Units, els estels i jo. Vaig pensar.
Recordant aquella obra. Una obra en comú.
I sí, els vaig desafiar. Vaig intentar separar-me.
Ara, tinc ferma la voluntat d'aturar tot allò.
No ho vull. Ja n'he tingut prou.
I el cor sempre batega més del que ha de bategar.
Abans, per odi. I ara, per estupidesa.
Un altra cop sol. Per estúpid.
Sense aquell sentiment.
Si l'hagués sabut frenar.
Si n'hagués après després de tant de temps.
Si jo fos més intel·ligent i fes cas de l'experiència.
Ja no m'hauria passat. Però bé, ja està.
Ara ja torno a tenir la corda al coll. Ben lligada.
Per culpa d'una tendència irrefrenable a l'error.
Ja sabia que no hi tenia res a fer.
I cada dia sento que m'equivoco més i més.
Veient-te ja m'equivoco. Mirant-te des de la vora.
Perquè el cor no empra la raó,
i és de difícil control. Perquè, digues,
perquè has de ser tu? No hi ha més gent al món?
Perquè hi ha tanta gent al món
i jo m'entesto a creure que no?!
Perquè?! Sols per un maleït paper
dins d'aquesta malèfica obra de teatre
que és la vida. Perquè?
Cada dia estic més enganxat. Com una droga.
Com una metzina que m'agafa ben fort el cor
i me l'oprimeix. No amb dolor, sinó amb senzillesa.
Amb afecte. Perquè tu no ho saps el que em passa.
I és millor així. Ja he fet prou el ridícul.
Ja l'he fet prou. Massa. S'ha acabat.
M'he d'allunyar. Però no puc. El cor no em deixa.
Seguiré com fins ara. Com sempre.
Jo estic sol, tu no. Tens algú prop teu. Te l'estimes
i ell t'estima. Què més es pot demanar, oi?
Jo seguiré a l'ombra. Des de l'ombra.
Amb la façana molt diferent de l'estructura.
D'aquesta estructura que s'aguanta en un sol pilar:
el cor. L'he de protegir. No resistiria
que em tornès a passar el que em va passar.
Sigues feliç, viu al marge. No em miris.
Però mai em demanis comptes de res.
Jo seguiré estant a l'ombra. Esperant no sé què.
Esperant potser fer-me vell i finir
amb aquesta maleïda obra de teatre,
amb tants actes i escenes,
que és la meva vida. I que, ara per ara,
ets tu.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: