El mestre jubilat i l'alumne aplicat

Un relat de: Xecspiar

"Cruel i misericordiosa, aquesta és la vida d'un pirata. Molta llegenda, molt de mite, poca realitat! Un pirata és un ésser lliure de fer el que vulgui, únicament regit per les lleis creades per ell mateix; però per sobre de tot és un esclau de la misèria, un cos amb vida maleïda que navega a contracorrent, contra les adversitats. Penúries, mort, ganes de plorar però cap llàgrima, pell cremada pel sol i les malalties més horribles són companyes de viatge d'aquest vil ésser, rebutjat per aquella societat que diu ésser civilitzada però cada dia fa un nus més fort a la soga dels condemnats i omple d'or les butxaques dels botxins. Un pirata és vida a l'extrem, és font de maldat -diuen les males llengües- però també de valor: un pirata és... una mort vivent absolutament lliure."

Així parlava aquell pirata trasbalsat cada tarda. Semblava que la borratxera no fos suficient com per aturar les divagacions filosòfiques que feia vora el foc. Molts se'n reien perquè creien que estava boig. Sols un noi venia cada tarda a escoltar-lo, expressament, amb una cara d'admiració apostòlica. Amb l'excusa de venir a omplir l'ampolla del seu tiet del més car dels aiguardents, aquell noi s'asseia mitja hora al dia a escoltar les històries d'aquell vell llop de mar ja massa cansat per a seguir arrapat a la pirateria. Cada dia de la setmana, excepte els dies de festa, es repetia la mateixa escena: el vell pirata davant del foc, amb el seu corresponent beuratge alcohòlic, sovint rom, uns deu treballadors del moll i aquest noi, camuflat entre les seves amples espatlles i les seves musculoses carns.
Un dia, el vell pirata es decidí, al veure que aquell noi cada dia era prop seu, a dirigir-s'hi personalment. Solament se li acostà, coix com era, i li oferí amb la mà aquell beuratge tant calent que prenia diàriament. Se'l mirava per sobre l'espatlla i el seu tic a l'ull trencava solament aquella escena silenciosa i immòbil. "Què no en vols, escarabat feiner?", li digué amb cara de pomes agres. "No, gràcies senyor, potser demà.", es limità a contestar tímid el noi. El vell pirata no s'ho prengué malament, al cap i a la fi n'acabaria quedant més per ell. Li féu un parell de copets a l'espatlla i se n'anà per la porta després de deixar el got i un parell de monedes de plata al taulell, amb un cop sord. Un cop es tancà la porta de l'establiment, el taverner es va mirar el noi amb cara de complicitat. "Et deu tenir simpatia. No sol caure-li massa bé la gent normal.", semblava dir-li amb la vista.
Una tarda plujosa, el noi entrà per la porta de la taberna portuària, com sempre, per omplir aquella ampolla buida. A fora llampegava i tronava de valent. Mirà amb una llambregada a la taula situada vora la llar de foc; el vell llop de mar no hi era. Estranyat, demanà com cada tarda que li omplissin l'ampolla del seu tiet. Un cop l'havien servit, mentre revisava les butxaques cercant quelcom amb què pagar, preguntà al taverner si sabia on era aquell client tan especial. El taverner es posà a riure. "Malaguanyat, noi, malaguanyat! Avui l'han penjat a Cardiff! Es veu que la marina ha trobat proves que l'inculpaven. Resulta que fou un dels que col·laborà en el saqueig de Fort Thomson, a les costes de Mèxic. Ho recordes? Fou un veritable cop baix per a la marina reial aquell. Un client fidel que tinc i me'l pengen! Tinc mala sort! Mal llamp l'arreplegui el vell Okhom, mal llamp l'arreplegui!", es limitava a cridar divertit el taverner.
El vell Okhom? Penjat? Cap de les dues coses quadrava a la ment del jove admirador. Com pot ser que es digués Okhom? Hauria de tenir un nom més sonor, que fes més por i atemorís a la marina mercant. A més, com pot ser que la marina s'interessi per penjar un home vell i inofensiu? Pels seus crims passats? Els soldats en cometien cada dia de crims i injustícies i no els penjaven pas! La indignació més absoluta va impregnar del tot el cor d'aquell jove. Maleït sia! Ara que tot just s'acaben de conèixer personalment...

"La pirateria sols és la màxima expressió dels renegats de la pàtria, de tots aquells que considerin que la llibertat més elemental no la imposa un estat amb els seus botxins, sinó una munió de camarades amb uns mateixos interessos, exempts de servir a uns senyors inútils o de manar a uns maleïts esclaus que no saben parlar. La vida del pirata és l'essència de tot el que un home pot esperar d'aquets món, sols hem de trobar el lloc i el moment precís en què enrolar-nos a una tripulació pirata. La resta, camarades, ve rodada."

Recordant les frases d'aquell vell al que tant admirava, Edward Teach, el jove noiet que cada dia anava a omplir l'ampolla de l'aiguardent del seu tiet a la taberna portuària de Bristol, es decidí a enrolar-se en un vaixell pirata i a dedicar-se a aquell ofici al que molts no anomenaven pirateria, sinó amb l'eufemisme de marineria de fortuna. Poc a poc, anà adquirint càrrecs superiors, més i més alts, fins que un bon dia, sense adonar-se'n, ja era capità. Capitanejava un dels vaixells més temuts a tots els mars: La venjança de la Reina Anna. El Queen Anne's Revenge fou el vaixell terrible que marcà la història de la pirateria i Edward Teach un dels pirates més sanguinaris i llegendaris de tots els temps, Blackbeard, Barbanegra.
Quan, anys més tard, el seu cos era travessat per l'espasa de la llei i els seus ossos foradats per la munició dels fusells britànics, Teach veié de nou, com una aparició, aquella amable figura del vell Okhom vora el foc i, amb un lleuger moviment de cames i pronunciant el mot mestre, caigué a la coberta, on morí després de perdre tota la sang que s'havia jugat en aquella perillosa aposta pel món de la pirateria.
Un cop més l'alumne havia superat el mestre. La història rebia una lliçó moral d'un home que es caracteritzà per ser l'ésser més malvat i immoral que navegà pels nostres mars i oceans al segle d'or de la pirateria però que, per sobre de tot, aconseguí ser lliure.


"Come, let us make a Hell of our own, and try how long we can bear it." (Blackbeard)

Au, fabriquem el nostre propi infern i vegem quant de temps podem suportar-lo.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: