Una vida. Una venjança.

Un relat de: Xecspiar

Pensava que aquell passadís no s'acabaria mai. I corria, i corria sens parar. Les parets eren fosques i no hi havia mobles. A la banda esquerra finestres petites deixaven entreveure la llum d'una lluna plena que ho observava tot. A l'altra banda sols hi havia portes tancades, moltes, gairebé semblava que mai s'haguessin d'acabar. Totes les portes eren iguals, negres, amb un forrellat gruixut i una petita reixa a l'alçada dels ulls. Feia estona que les cames em feien mal i es queixaven bategant com si imitessin el meu atrafegat cor. Estava suant. Molt. Intentava no fer soroll, però tenia la sensació que tots els guardians d'aquell lloc podien sentir els batecs del meu cor mentre corria. El meu vestit, esparracat, anava escombrant el terra, ple de pols i brutícia: el vestit em delatava. Mentre corria, un cop me'n vaig adonar, em vaig acabar de trencar els plecs del pantaló trencat i els vaig llençar per una de les finestres. Les mans em tremolaven, el llavi encara sagnava. L'única solució que hi vaig veure va ser la de xuclar la meva pròpia sang per tal que aquesta no caigués al terra i deixés pistes de la meva direcció. Les orelles em feien mal, odiaven aquella funesta sirena. Darrere meu sols soroll i més soroll, davant el silenci, el meu objectiu: la llibertat.

Durant més de tres mesos d'horror i de malson havia estat sobornant presos i més presos, estrangers i nacionals. Finalment, amb mètodes que més val no recordar i que m'esgarrifen fins al moll dels ossos, vaig aconseguir la clau d'una de les portes de la presó. Era com un somni. En el fons, però, tenia la certesa que allò seria possible, que em podia escapar d'allà. Una altra veu em deia que era una utopia, que al final del passadís, un guardia em dispararia un tret al cap i es quedaria la clau. Era una veritable tortura psicològica.

I tot plegat perquè? Què havia fet jo de dolent. Sols havia llevat la vida a algú que no se la mereixia. Aquell malparit, un assassí. Cada dia me'n vaig a dormir pensant si el que vaig fer va ser ètic o no. Per una banda em confiava i creia que el meu crim no era real, era sols un remei per a la societat. Un remei per a totes les persones que podrien passar pel que jo vaig passar. Encara em ve a la memòria, com un malson que s'apareix davant meu quan estic despert, el cos del meu germà, arraulit damunt la catifa. Assassinat per creure en un país en què el règim no tolerava. Jo era molt petit, però la meva venjança pogué dur-se a terme un cop adult. Un dia, quan ja m'havia guanyat la confiança de tots els oficials de l'exèrcit, em van nomenar secretari del general, aquell maleït militar que anys enrera es guanyava la vida disparant als que no pensaven com els del sel bàndol. Un d'aquells trets va anar a parar al front del meu germà. Un altre tret, més ben disparat, fruit d'anys de preparació i d'entrenament li va travessar el cap a ell, allà, al seu despatx. El meu germà havia estat venjat.

No sé com és que no em van matar llavors, no ho entenc. Vaig llançar l'arma al terra i tot el meu cos es va tornar tou i fràgil. Havia perdut tota la força, perquè solament la força de la venjança era la que el mantenia amb vida. Va ser com un miratge. No recordo massa cosa més que un vagó ple de gent i molt, molt de fred. Anys després me'n vaig adonar. Ens van posar a un camp de concentració, a Polònia. I d'allà a una presó del Reich. Erem uns tres-cents republicans exiliats, mutilats i gairebé sense ànima. Em vaig intentar fugar d'aquella presó innumerables vegades fins que, com abans us explicava, vaig aconseguir una clau que em va donar la llibertat. Em vaig tornar, però, un d'ells. Havia matat per venjança, havia robat i sobornat i, finalment, havia aconseguit una llibertat. No la llibertat, sinò una llibertat. He passat dècades amagat en una petita casa dels Alps suïssos, sobrevivint dels pastors que bonament m'ajudaven i dissolent-me en la massa de gent.

M'he tornat un suís. Amb aquell propòsit temporal de disfressar-me he acabat disfressant la meva vida completament, la meva antiga identitat. Tinc un altre nom, una altra dona, uns fills suïssos, i ara, després d'aquest llarg viatge tindré una sepultura suïssa. Fins que algun dia algú llegeixi aquest paperot arrugat i vegi que jo vaig viure aquella guerra, aquella repressió i que vaig acabar actuant de manera infame, gens mereixedora de res ni de la confiança de ningú. Qui sap si tot això s'acabarà algun dia. Diuen que a Espanya encara hi ha dictadura. Diuen que al balcó de l'ajuntament del poble encara no llueix la senyera. M'agradaria tant veure si algun dia hi llueix. Veure els nens jugant a la plaça. Veure el teatre on vaig coneixer la Glòria. Veure l'escola on em van ensenyar a escriure i llegir. Veure aquella tomba del meu germà, punt de partida de la meva vida sense sentit.

Comentaris

  • Envial a tribuna@guimera.info[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 01-07-2008 | Valoració: 10

    Hola;

    Ens agrada el teu estil

    Envians el text, amb o sense imatge, i el publicarem a tribuna@guimera.info

    Gràcies

    www.guimera.info
    mora.a@guimera.info