La biblioteca del museu d'història

Un relat de: Xecspiar

Mai, per més que visqui, crec que arribaré a reviure els horrors d'aquella calorosa nit d'agost. Recordo com se'm va glaçar la sang a les venes quan em vaig adonar del que havia passat. Tot va començar quan, a casa, vaig adonar-me que m'havia oblidat la carpeta de l'escola al museu d'història de la meva ciutat, Baltimore. La meva mare, com sempre, va trobar una ràpida solució al problema i em va calmar dient-me que coneixia al vigilant nocturn del museu des de la infantesa. D'aquesta manera jo podria tenir accés al museu per buscar la carpeta abans que tanquessin tot el cap de setmana.
Jo era molt covard aleshores, i em sembla que ara encara ho sóc una mica més des de llavors. La nit era molt tenebrosa, s'esmunyia com una serp entre els núvols que deixaven entreveure les estrelles i la lluna plena. Jo, acostumat a les pel·lícules de por que sovint m'empassava a través del meu germà gran, patia per si algun home llop o un malvat vampir m'atacava, sortint d'entre les plantes, rere els arbres del carrer, esperant-me en una cantonada obscura amb traïdoria. I això que el meu carrer era just el del costat del museu! Vaig sortir de casa de pressa, per arribar com abans millor al museu. Duia un entrepà pel vigilant que havia fet la meva mare. La mare es volia fer perdonar per aquella visita nocturna conseqüència del meu mal cap. Ja eren les onze i mitja de la nit i el museu devia haver tancat portes, com a molt tard, a les deu. Un cop hi vaig ser davant, vaig trucar a la gran porta de fusta, antiga com les peces que hi havia exposades a dins. Sobtadament, mentre jo em distreia mirant les motllures de la porta, un home de l'edat de ma mare em va obrir i em va somriure. "Ja m'ha trucat ta mare. Sembla mentida, els nens cada cop us torneu més despistats! Suposo que et deus haver deixat la carpeta a la biblioteca, puja tu mateix a buscar-la". Jo vaig assentir amb el cap, una mica avergonyit, però, d'aquella situació. La veritat és que em feia vergonya ser l'únic de la classe que es va deixar la carpeta. Un cop varem ser al peu de l'escala, el vigilant em va donar de nou les instruccions. "Té, agafa aquesta llanterna i puja al tercer pis. Ja saps on és. Quan hi siguis, encén la llum i agafa la carpeta. Tanques la porta i tornes a baixar amb la llanterna, entesos?". Vaig tornar a assentir, semblava que un gat m'hagués menjat la llengua. Naturalment, el vigilant va optar per no obrir els llums de tot el museu per un moment.
Vaig pujar l'escala amb pas decidit i la llanterna ben encesa. Tot era pau i quietud. Tot estava inundat per un eixordador silenci. Només se'm sentia a mi, pujant lentament; els passos s'allargaven amb un so que arribava lluny mitjançant un eco que feia glaçar l'ànima. Un cop vaig arribar al tercer pis, la llanterna es va apagar. De cop. No sé perquè, m'ho imaginava. Quelcom m'havia de passar. Ho pressentia a cada esgraó. La pila es devia esgotar. Malgrat tot, encara avergonyit, tant per haver-me deixat la carpeta com per tenir tant poc valor en un ambient que ho podia semblar tot menys hostil, vaig entrar a la biblioteca. Recordo que sols hi havia una mica de llum, molt poca. Entrava per la finestra, procedent d'un dels fanals del meu carrer i de la tèbia llum de la lluna, que s'esmunyia en un cel ple de núvols. Sense que hagués fet res, el llum de la biblioteca es va encendre tot d'un plegat. Un crit se'm va escanyar a la gola. Davant meu, al fons de la sala, en una taula sota la finestra, un home de mitjana edat estava assegut llegint un llibre. Duia un bigoti negre com el seu cabell llarg, que li arribava gairebé fins a l'espatlla. Estava escabellat però, malgrat el que podia semblar a simple vista, era elegant i esfereïdor alhora. Recordo uns ulls tristos, com de cansat, darrera d'unes petites ulleres rodones que li anaven bé per llegir i que es va treure de seguit. Va aixecar el cap i, mirant-me mig de reüll em va dir solemne: "bona nit".
"Què hi féu aquí?" vaig preguntar-li tímidament. L'home va tancar el llibre amb un cop sec, però gens agressiu, gairebé gentil; va repenjar-se a la cadira, sense perdre la seva actitud tranquil·la i serena i em va respondre: "No pareixis noi, no sóc pas cap lladre. Cada nit vinc a aquesta sala a llegir, m'agrada fer-ho. No se sent ni una ànima. Enlloc trobo tanta pau. Amb la claror procedent de les finestres en tinc prou. I, amb el permís d'aquest noi tant simpàtic de l'entrada, ningú ve mai a molestar-me." No vaig saber interpretar què em volia fer entendre. Potser es va enutjar al molestar-lo i entrar a la biblioteca sense trucar. No ho sé. No tenia cap mena de lògica... què hi feia tant tard aquell home al museu? Jo era molt petit i, com s'acostuma a dir, els nens s'ho creuen tot. Vaig agafar la carpeta de la taula, vaig mig explicar-li per què hi havia anat, amb un to de por i de disculpa i vaig girar-me cap a la porta. Volia preguntar-li alguna cosa, però estava massa nerviós; hi havia alguna cosa que m'inquietava. Vaig assenyalar l'interruptor, i l'home em va fer un gest amb la mà. Vaig suposar que l'apagaria ell. Va tornar-se a posar les ulleres i va obrir el llibre altre cop. La cadira va cruixir quan es va tornar a posar bé per llegir. Llavors vaig veure que, sobre d'un dels estants, hi havia un ocell força gran, negre, que em mirava desafiant. "No et farà res, quan jo apagui el llum tornarà a adormir-se. Fins aviat. I procura no oblidar més les coses." Vaig tancar la porta i, un cop ja era al passadís, vaig veure que la mica de llum que s'escolava per sota la porta s'apagava, al mateix temps que l'ocell negre estirava les ales dins la biblioteca i feia un crit esfereïdor. A poc a poc, vaig anar seguint els llums d'emergència fins al passadís que duia a l'escala principal de l'edifici. Em vaig guiar a palpentes, vigilant de no caure i no tocar res que es pogués trencar. Un cop vaig arribar a l'oficina del vigilant, vaig tornar-li la llanterna i li vaig explicar que s'havia fos i que havia hagut de baixar a les fosques des de la biblioteca. El vigilant va agafar la llanterna i la va encendre. "Vols dir que ho has fet bé? Aquesta llanterna té pila per uns quants dies encara." No vaig donar més importància al fet que se m'hagués apagat i, innocentment, li vaig preguntar si l'home amb qui havia parlat a la biblioteca tenia clau de l'edifici. Patia per si, després d'acabar la lectura, en no dur la clau, i si el vigilant no se'n recordava hagués de passar la nit allà dalt, tancat amb aquell ocell espantós. El vigilant va posar cara d'estranyat, devia pensar que fantasiejava, i em va dir mig somrient que no podia ser que hi hagués cap home a la biblioteca. Tant sols hi érem ell i jo. Quan em va veure tan callat i aterrit em va preguntar ràpidament l'aspecte de l'home i va obrir els llums de tot l'edifici. Va activar l'alarma de la policia i va demanar-me que el seguís fins a la biblioteca. Tots dos hi varem pujar corrent, ell amb una pistola ben carregada. Un cop allà va treure les claus de la butxaca i va obrir d'una revolada; no hi havia rastre de l'home del llibre... ni de l'ocell.

Van passar els anys i aquella història va quedar enrere. Jo ja havia començat a oblidar-la i a menystenir-la. M'havia convençut que va ser un somni, un malson de la infantesa. Un trauma infantil sense importància. Fins que un dia vaig anar amb uns companys de la universitat a buscar un llibre sobre la Guerra de la Independència americana a la biblioteca del museu d'història. Tot buscant el llibre a l'estant d'història americana del segles XVIII vaig veure una cosa que em va deixar inquietat al mirall de la paret. Em vaig girar ràpidament, era el reflex d'un quadre que hi havia penjat a la paret de davant. Era un retrat, una pintura a l'oli. Un home, de mitjana edat, duia un llaç negre al coll, una camisa blanca i un vestit fosc. El cabell, greixós però elegant i ben pentinat. Un bigoti inquietant sota un nas punxegut. Un rostre blanc com el paper i uns ulls que, amb la seva mirada profunda i persistent, semblaven vius. Era l'home amb qui vaig parlar aquella nit al museu de Baltimore. Segur que era ell. Lentament vaig girar el cap on seia aquella nit, sota el gran finestral. Al carrer, sobre un fanal, hi havia aquell ocell, un corb negre com el carbó que em mirava i que va marxar abans que pogués acostar-me a la finestra per veure'l millor. Les cames se'm van quedar clavades al terra i una suor freda va caure'm pel front quan llegia el cartellet daurat que hi havia al peu del quadre.
Edgar Allan Poe (1809-1849)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: