Em sembla bé

Em sembla bé.

Tres paraules que suposaren un resum de tota aquella història tan maca en un inici i tan horrorosa en un final. Una història personal que semblava que només hagués afectat a una de les parts implicades. L'altra part es mantenia distant, freda, com un gran iceberg que espera, impassible, engolir l'altra part, a la deriva, com una simple barqueta de pescador frustrat. Aquesta part freda digué "Em sembla bé", de manera seca i molt poc curosa a l'altra part, la càlida. Aquella part càlida només es guiava per uns impulsos jovenívols que el dugueren, finalment a "Em sembla bé."

"Em"
Es referia a la seva persona, aquella persona que, en un inici havia arribat a fer que el cor de la part implicada càlida sentís coses que mai havia arribat a imaginar sentir. Malgrat saber que li faria mal a la part càlida, la part freda, glaçada en ella mateixa, semblava que encara n'hi volgués fer més. Era com si li agafés el cor i li estrenyés ben fort amb el seu puny, cada dia. Cada nit. Cada hora, minut i segon. Sens parar. I cada vegada més fort. Era una noia molt maca, amb un esperit de ferro roent, malvada i arrogant, vestida per una noble capa de pell fina i cabells del color de l'or més preuat. Pobra part càlida, tan sola i indefensa. Amb la seva innocència caigué al parany del gran iceberg i, sense poder tenir opcions a salvar-se, s'enfonsà. Quatre llargs anys enfonsat, en aquell mar ferotge, profund, negre i obscur com l'ànima del mateix dimoni.

"Sembla"
A ella li semblava que la solució proposada per la part càlida era correcta. La solució de separar-se, de no veure's més. Potser per primer cop a la vida li semblava que alguna cosa càlida era correcta. Al cap i a la fi, la part més freda no s'atreví a veure amb bons ulls a la part càlida mai. Ni quan l'aigua del mar de gel aixafava la pobra ànima càlida. Era una escena horrorosa. Tan petits. Tan joves. Tant de patiment. Era com una donació recíproca i equilibrada d'amor i d'odi. Dosificats a parts iguals. L'únic que els dos compartien amb sincera igualtat.

"Bé"
Tot anava bé. Un bé agafat amb pinces de plata. Un bé que suposava una treva, una llarga treva que no s'aturaria fins uns anys en què tot es tornà a remoure. Sense voler, per ambdues parts. Finalment, aquest "bé" suposava un acord, un armistici just, pactat entre les dues parts. La càlida i la freda. És curiosa la manera com s'ha signat aquest armistici. Ara, la part càlida és freda. La freda és càlida. Un ho vol deixar en taules, arreglar-ho. L'altre, l'antiga calidesa, s'ha tornat fred, massa fred. Les temperatures dels seus cors s'han alterat i ara, tot i que es separin, les seves vides han sofert un canvi irrefrenable. Encara que no ho vulguin. Un canvi de rumb total que, de ben segur, els enfortirà i els ajudarà a establir altres relacions. Tenen una base, una experiència. Sols tenien onze anys quan allò va començar, ara ja ha finit. Potser fou una experiència massa jove, sí, però suficient com per tenir-la present a l'hora d'encetar noves histories. L'un ben lluny de l'altre. Ben lluny.

Sí, em sembla bé. A mi també.