PS-quatre

Un relat de: rautortor
El caos desaparegué per obra i gràcia d’uns quants immortals, entre els quals es trobava ell, el gran mirmil·ló. Les lluites eren constants i, curiosament, incruentes.
Els seus germans havien alliberat el cel, la terra i les aigües pregones dels oceans. I havien aconseguit que tot girés segons les normes i les regles del joc.

Ell, però, havia decidit que mai més no tornaria a veure la llum del sol, per pròpia iniciativa. Allí, a camp obert, campaven els pescadors tracis, els homes-xarxa, perillosos i letals. Però, ell sabia com dominar-los si gosaven endinsar-se en el seu territori aquàtic. Cap dels qui venien amb ànim destructiu no havia sobreviscut encara a la contundència del seu trident victoriós i mortífer.

No sabia com, però d’ençà d’un temps, havia d’enfrontar-se sense parar a titans, centaures, bèsties mecàniques i capricis estrambòtics del món exterior. Cada vegada el soroll era més estrident, cada vegada més monòton i redundant. Ell, que havia nascut entre les aigües, que havia jugat amb els déus més forts de l’univers, semblava un titella en mans inexpertes que no entenien el més mínim de l’art dels guardians.

Aquest cop, però, tenia decidit de sortir del cau insalubre on estava posat, més que més, per seguir l’instint de supervivència. Romandre encauat és de covards –es digué a si mateix. De totes maneres, l’alternativa no era gens atractiva: o quedar-se i malviure –com un covard, això sí– o sortir i, possiblement, morir com un imbècil.

Realment el món exterior era tot un desastre. Ja ningú no respectava els codis d’honor. Tothom s’havia venut als capricis dels més poderosos que, sense merèixer-ho, havien copat als trons del poder. El cel era gris, tirant a negre; el terra, sembrat d’estalzí; ni un, ni tan sols un, dels seus antics enemics havia sobreviscut a la deixadesa, a la mol·lície, al desengany, a la contaminació, a la destrucció de...

Game over! Què és això? –es queixà mentre la seva imatge es difuminava rere el vidre de la pantalla retina.

Comentaris

  • Una prosa acurada[Ofensiu]
    allan lee | 15-12-2013

    per ficar-nos a l'escena i després, l'Apocalipsis final que ens transporta a una altra "realitat". Quina? Una realitat que també és ficada a dins d'una altra? Quina és doncs la vertadera, si n'hi ha una més real que les altres, o és que tot és un sortilegi inacabable...?
    És bell, ben pensat, millor desenvolupat. Una abraçada,

    a

  • Mitologia 2.0[Ofensiu]
    Carles Ferran | 11-12-2013

    Una mirada originalíssima als videojocs, vistos des de dins per un personatge mitològic atrapat en una epopeia forassenyada sense respecte a la Història i les regles de joc que imperaven en les lluites entre déus. T’has superat novament.

  • Acceptarem pop com animal de companyia, va![Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 09-12-2013

    Molt dur per a tot un Déu haver de romandre a la memòria silícica d'una consola on es desenvolupa el joc, fins que s'acaba la partida, allí rau el nucli de la ficció, fins aleshores era tan sols fantasia, o els déus no són fantàstics?.

    Bona aposta Raül!!

    M'agraden com utilitzes aquestes paraules gairebé poètiques, demostra que es treballa el relat, amb un diccionari al costat, o de memòria, que tindria més mèrit.

    Ferran

  • Petits canvis[Ofensiu]
    rautortor | 09-12-2013


    Per respectar els lectors i els comentaris, m'he pres la llicència de publicar alguns petits canvis fent servir l'espai reservat als comentaris. Són cnvis que respecten les normes del concurs.

    Ell, que havia nascut entre les aigües, que havia jugat amb els déus més forts de l’univers, semblava un titella en mans inexpertes i maldestres que no entenien el més mínim de l’art dels guardians.

    Aquest cop, però, tenia decidit de sortir del cau insalubre on estava ficat, més que més, per seguir l’instint de supervivència. Romandre encauat és de covards –es recriminà a si mateix. De totes maneres, l’alternativa no era gens atractiva: o quedar-se i malviure com un covard o sortir i, possiblement, morir com un imbècil.

    Realment el món exterior era tot un desastre. Ja ningú no respectava els codis d’honor. Tothom s’havia venut als capricis dels més poderosos que, sense merèixer-ho, havien copat els trons del poder. El cel era gris, tirant a negre; el terra, sembrat d’estalzí; ni un, ni tan sols un, dels seus antics enemics havia sobreviscut a la deixadesa, a la mol·lície, al desengany, a la contaminació, a la destrucció de...

    GAME OVER! Què és això? –es queixà mentre la seva imatge es difuminava rere el vidre de la pantalla retina.

  • Un joc o no[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 09-12-2013 | Valoració: 10

    Un joc de fantasia per a reflexionar. Un seguit de frases preciosament escrites, en una prosa poètica difícil d'aconseguir amb una temàtica de tanta fantasia. Un joc informàtic per a reflexionar com humans. Una meravella de prosa Raül. I una abraçada.

    Aleix

l´Autor

rautortor

222 Relats

757 Comentaris

138623 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.




Fotografia d'Arno Rafael Minkkinen