Presons de gel

PRESONS DE GEL



Els expedicionaris gironins arriben finalment al que serà el seu darrer camp base. Panteixant, exhausts, amb expressió agònica, els seus pulmons atrapen les minúscules partícules d'oxigen existents, un oxigen més escàs i més valuós que l'or quan s'està a 8.500 metres d'alçada. (Avança lentament pel vessant nord / amb monòlegs de boira i d'absència / i d'alens que l'entelen.)
Quan arriben a l'esplanada es treuen amb gran alleujament les motxilles i es deixen caure pesadament sobre la neu. (Reposa el pols, com un sherpa esgotat / i el cor en desmemòria de vida / s'anestesia en un amor de risc) Quan recobren l'alè s'aixequen i miren a l'uníson cap a dalt, allà on convergeixen els ulls delitosos, la materialització de tots els seus somnis: L'Everest, la muntanya mítica, el cim dels cims. Per les seves ments desfilen les icones de la història: Hillary i Tensing, la possible però mai demostrada ascensió de Mallory. Han calgut molts mesos de preparació, anys pot ésser. Moltes mostres de suport, molts cops a l'esquena, però també moltes portes tancades, molts despatxos inaccessibles. Saben que aconseguir el finançament de l'aventura ha estat més difícil que la pròpia ascensió.
Preparen les tendes per passar la nit. La llum pàl·lida del capvespre de l'Himalaia els sorprèn en plena activitat. El vent comença a bufar sentint la nit propera. Finalment els refugis de lona queden muntats i assegurats. Els muntanyencs s'hi posen a dins. S'agrupen, com des del principi, per afinitats, per simpaties, per la química existent entre ells. (Sota les tendes de colors / com una falsa primavera / engruna aromes de peònies) Sopen una mica. Prenen cafè. Un luxe asiàtic, mai millor dit. Aviat les parpelles se'ls tanquen. Esgotats es desitgen bona nit.
L'endemà a primera hora en Lluís Julià compleix la seva promesa. La fotografia ho testimonia: El muntanyenc català, amb expressió cansada, al fons el cim més alt de la Terra destorbant l'avenç dels núvols sota un cel d'un blau empordanès, col·loca curosament el poema de Francesca Laguarda que esquitxa aquest text dins del gel d'una glacera. (com un arquer tensant intensitats de gel, / convoques els camins de llum preconcebuda.) Així, en el seu llit de glaç el poema cristal·litza, se solidifica, davalla tel.lúricament. Com l'espasa clavada en la roca en el mite arturià espera una mà sàvia que l'alliberi i una ment oberta que pugui interpretar el seu missatge.
Pocs dies després, els expedicionaris fan el cim. A part dels mitjans de comunicació gironins, silenci total. Tot el que no passa a Barcelona no existeix. Com diu l'epitafi de Walter Benjamin "És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres".