Polisèmia

En Siset, en Paco, en Pep i el servidor que us parla, sempre passàvem les tardes al casal del poble. Entre el cafè i que xerres amb la mestressa, amb aquest o l'altre, fèiem les tardes. Amb el pas del temps, ja ningú gosava ocupar la nostra taula i havíem esdevingut una institució del local.

Però com ja sabeu, per molt que t'agradi una cosa, quan la rutina se t'apodera, malament rai. I exactament això és el que va fer que ens aficionéssim a participar en les partides de la quina. Amb el temps, ens vam passar al dominó. Després, amb la baralla espanyola vam aprendre a jugar al siset i a la brisca. Fins que va arribar l'hora de la baralla francesa i ens vam aficionar al pòquer. En Paco va portar un pot de cigrons i amb aquests fèiem les apostes. Però tant llegum ens va acabar empatxant i ens vam passar als cèntims d'euro.

De cop i volta, en Siset ens va començar a fer el salt, tot i que ell era qui més calaix feia. I una setmana més tard, vam saber que era mort. Es veu que el cor li va fallar. Vam passar el dol ràpid i va ser en Pep qui el va substituir en això de guanyar, fins que unes setmanes més tard, un patinet elèctric l'atropellà fatalment. Però com que la vida continua, ni en Paco ni jo vam voler renunciar a seguir amb les nostres partides, tot i que jo continuava perdent-les totes.

Dies més tard, a l'enterrament d'en Paco, corria la veu que havien detingut la mestressa del casal. L'acusaven de gravar com uns jubilats passaven la tarda al casal del poble, d'organitzar apostes il·legals per internet sobre els resultats de les partides que jugaven, i estaven estudiant si tenia res a veure amb la mort de tres d'ells.

Per part meva, vaig descobrir que a part d'un rèptil, el caiman també és el nom d'unes illes de l'oceà Atlàntic.