Improvisar o morir

Collons, collons, collons. Ha passat. Ai, perdoneu el renec, però és que no estic per romanços. Podia passar. I tant, que podia passar. I ara deveu pensar: què coi pot trasbalsar-me tant? Doncs us ho diré. M’han convidat. O millor dit, m’han desafiat.
No parlo d’un duel a l’oest, amb pistoles i un pim-pam-pum cinematogràfic. No, res d’això. Això és pitjor. Divendres vinent estic convocada al concurs d’escriptura improvisada "Contes Exprés".

Oh, ens encanten els teus relats! Els teus microcontes són tan enginyosos! Seria un honor que hi participessis!

L’excusa. La trampa. El parany disfressat d’admiració.

Però el que ells no saben, o potser sí, i per això ho fan, és el costat fosc de tot plegat.

Això va començar com un joc. Escrivia aquí i allà, alguns contes arribaven a finalista, després en vingueren de premiats. I ara? Ara és un malson on ja no s'hi val perdre.

Se m'acaben les idees. Sempre amb la llibreta a sobre, anotant a tort i a dret tot allò que fa olor de matèria primera: converses sentides, o, per ser sincers, deliberadament espiades, experiències viscudes, quotidianitat observada, paraules boniques trobades o fins i tot lletres de cançons que m’inspiren.

I després, és clar, ve la tortura: robar estones al dia per cosir aquestes engrunes en frases, en pàgines, en contes. Normalment, mediocres.

Llavors ve el procés: deixar-los reposar, rellegir-los, retocar-los, rebolcar-los si cal. No una vegada, sinó desenes, fins que la història, si pogués parlar, m’engegaria a dida. Però de tant en tant, molt de tant en tant, alguna aconsegueix robar-me el cor.
I ara, he d'improvisar.

Jo, que necessito temps, que necessito mastegar les paraules abans de parir-les. I a casa meva no tenien xurreria, així que el que sortirà no arribarà ni a xurro de fira. Però no em puc negar. La reputació pesa. I aquí em teniu, amb el pànic ficat dins

Però mentre us explico tot això, crec que se m'ha acudit una solució.

Tranquils, no seré previsible. No diré que he agafat una grip de cavall. No, no. Faré el relat a casa. Com sempre. Amb temps. Amb repòs. I divendres, el vomitaré lletra a lletra, ben polit, ben arrodonit, prou flexible per encaixar en qualsevol dels gèneres que em puguin tocar.

Hòstia.
Però si potser ja el tinc.
És aquest!