L'última closca

El meu germà petit va agafar dèria pels caragols. Li fascinava que sempre portessin la casa a sobre i que mai es quedessin sense refugi. Els dies de pluja, un cop el cel s'aclaria, sortia a rondar pels voltants i es dedicava a recollir-ne. Els ficava dins un sac de ràfia i els guardava al corral. Però la seva obsessió no acabava aquí. Els dies sense pluja també sortia, però llavors no en buscava de vius, sinó closques buides, les restes d’aquells que ja havien mort. Les col·leccionava amb devoció, les netejava i les guardava dins de capses de sabates a la seva habitació, apilades en un racó cada cop més ple.

La mare, cada cop que el veia arribar amb més caragols, l'advertia que era una feina inútil, que què en faria de tantes closques, que ella no tenia previst cuinar-ne i que millor els deixés tranquils al camp. Però ell res. Com més li dèiem que allò no tenia sentit, més desfici tenia per sortir a buscar-ne.

Quan va tenir el primer sac ple, en va començar un altre. Jo, seguint les paraules de l'àvia, li repetia que no es podien tenir purgant indefinidament perquè acabaven morint i llavors ja no servien per cuinar. Però semblava que el que li deia li entrava per una orella i li sortia per l’altra.

Va continuar així durant setmanes. Fins que un matí de diumenge, de sobte vam sentir un crit esgarrifós del pare. Vam córrer cap al lavabo i ens vam trobar un espectacle grotesc: el meu germà havia omplert la banyera amb un parell de dits d’aigua i hi havia abocat els dos sacs plens de caragols. En qüestió de mitja hora, el terra, les parets i fins i tot el sostre s’havien omplert de caragols que s’arrossegaven lentament, deixant un rastre de bava relliscosa. I allà, al mig del lavabo, enfilat dalt d’una escala, el meu germà intentava arreplegar-los de nou amb paciència meticulosa.

El pare es va posar fet una fúria. El lavabo feia una pudor horrorosa, una barreja de fang, humitat i vida en descomposició. L'esbroncada va ser monumental. Després d'obligar-lo a recollir-los tots, el van castigar a passar la tarda netejant cada centímetre de les rajoles amb aigua i sabó.

Quan li vaig preguntar per què ho havia fet, va contestar, ofès, que era culpa meva. Que després del que jo li havia dit sobre els caragols purgant-se massa temps, havia de comprovar si encara eren vius o ja s’havien mort.

Després d'aquell episodi, els pares, li van ordenar que els tornés al camp. Però ell va fer el ploricó, i va jurar i perjurar que no els tornaria a ficar a la banyera, i al final van acabar cedint. Va continuar recollint caragols i closques, però cada cop amb menys freqüència, com si, a poc a poc, alguna cosa dins seu es refredés. Fins que un dia, sense que ningú li digués res, va deixar de sortir a buscar-ne.

Allò va preocupar el pare i la mare. Li preguntaven per què ja no en recollia, i ell només responia que primer l’atabalaven perquè en sortia a buscar i que ara haurien d’estar contents, ja que ho havia deixat de fer. I quan li preguntaven què pensava fer amb els que tenia al corral i amb les capses de closques, que cada vegada eren més, ell responia amb evasives.

Va ser un matí fred d’hivern quan la nostra vida va canviar. La mare va entrar a la seva habitació per despertar-lo per anar a l’escola, però el llit era buit. Al principi, van pensar que havia baixat a esmorzar, però no era a la cuina. Vam mirar sota el llit, vam buscar-lo per totes les habitacions, vam revisar el corral. I res.

Llavors la inquietud es va convertir en pànic. Ens vam escampar pel camp, pels marges humits on abans recollia els caragols. I aleshores, el vam trobar. Estava a la feixa de baix, al costat de la barraca vella. Encongit, amb els braços al voltant de les cames, i el cap ajupit. I al seu voltant, les closques s'havien disposat en una forma gairebé perfecta, una espiral gegant que l’embolcallava. I la seva pell... la seva pell semblava humida, coberta d’un rastre de bava translúcida.

El meu germà ara era un caragol.