La màgia del no dit

Sense previ avís, aparegué a la cantonada del carrer un contenidor amb el cartell "Paraules". Ningú sabia qui l’havia posat ni per què, però la gent va començar a sentir-s’hi atreta. Alguns s’hi acostaven i tímidament van començar a deixar-hi les seves paraules no dites, aquelles que havien quedat atrapades dins seu. Un "t’estimo" callat, un desig perdut en la rutina, un secret corcat dins del cor. Era com si aquell contenidor els oferís una darrera oportunitat per alliberar-se de tot allò que els havia pesat.

I així, en qüestió de dies, els qui havien utilitzat el contenidor van començar a notar que alguna cosa canviava dins seu. El gest de lliurar les seves pors en forma de paraules, va desvetllar la màgia. Trucades d'un "ho sento", cartes d’amor pendents d’enviar ara portades a l'oficina de correus i converses pendents entre pares i fills que ara es materialitzaven. El nou contenidor s’havia convertit en una icona de canvi.

Però també va començar a generar inquietud. Ningú no sabia què passaria si el contenidor s’omplia massa. I si tot allò que havia portat, després s'ho emportava? I com una anticipació, cada cop fou menys freqüentat, fins que lentament caigué en l'oblit.