Podem continuar sent amics

- He estat pensant en la nostra relació.
No vaig trigar a notar com totes les cèl·lules del meu cos es posaven en alerta. Havia escoltat abans aquella frase i sempre es trobava adscrita a una imminent ruptura sentimental. Ja m’havien esborrat d’altres vides. Sabia què se sentia quan algú insinuava que sobrava, que no era prou interessant com per compartir més que records. De fet, encara no he pogut conèixer les sensacions que experimenta qui abandona. Ho he intentat en alguna ocasió, anhelo poder dir a les meves parelles: he estat pensant en la nostra relació. Però una vegada i una altra jugo a ser una espècie d’inversor en borsa que no es decideix a vendre les seves accions en els pitjors dies al deixar-se seduir per la vana esperança de que el seu preu acabi remuntant. Després, inevitablement he d’assistir impassible a l’instant en el què dels llavis de qui estàs penjat emergeixen estúpides excuses. Llavors no pots desfer-te d’un cert sentiment de culpa que s’instal·la en el teu pit. Alguna cosa hauràs fet malament. O potser és que tampoc tens grans possessions que oferir. Ets conscient de que el teu aspecte físic manca d’atractiu i que la teva intel·ligència mai enlluerna. Saps que ni tan sols la teva vida professional et permet allunyar-te d’aquest tipus gris i avorrit que encara segueix buscant en les mirades la sortida al maleït laberint de solituds on sembles condemnat a viure.
Resulta curiós comprovar com des de la meva ruptura amb Lara la ciutat de Barcelona s’ha anat omplint de llocs en els quals algú ha expressat el seu desig d’abandonar-me: les escales de Plaça Espanya, el Zurich, un raconet de Luz de Gas, l’andana de la línia 3 a Catalunya… En aquella primera ocasió la posada en escena es va alçar com la veritable protagonista. Podia entendre que volgués abandonar-me, però el que em va deixar estupefacte va ser que m’ho hagués confessat mentre els nostres cossos penjaven en una paret a més dos mil metres d’altura.
- Crec que ens hem estancat, – va assegurar Lara mentre algunes pedretes procedents de la seva escalada em colpejaven la cara -.
El fort vent que bufava m’impedia escoltar el que s’esforçava per manifestar. Arribaven paraules soltes sense una connexió aparent entre elles: rutina… avorriment… llibertat… amics… A poc a poc, vaig començar a comprendre que el que estava intentant dir-me era que havia de fer les maletes. Potser després vindria allò tan patètic de: podem continuar sent amics.
Tot aquell que hagi conegut a algú en una discoteca m’entendrà. I és que a Lara la vaig conèixer la nit de cap d’any en una discoteca.
La nit menteix. Serà l’alcohol, o la foscor, o els calentons; la veritat és que la màgia s’esvaeix amb l’alba, quan la llum i el silenci revelen tots els defectes. En l’interior d’una discoteca sovint m’he deixat dur per l’encant d’una trobada inesperada. Un amic d’un amic té a una amiga d’una amiga que va conèixer a algú que vol saber com et dius. Sota aquest plantejament de talk show escombraries han nascut grans amors, però també s’han gestat enormes decepcions. La simpatia després de la qual es parapeta la fauna nocturna, i que a solitaris com jo ens genera certes expectatives, s’esvaeix quan la conversa pren un rumb més enllà dels tòpics. Els subjuntius mal utilitzats, les enormes llacunes culturals de qui creies que anava a ser la dona de la teva vida i, sobretot, la sensació que la solitud potser no sigui tan dolenta, et duen a apurar d’un glop la teva beguda i a fugir amb l’excusa que estàs assedegat. Per això vaig celebrar aquella trobada amb Lara.
Mai he cregut en els miracles però en aquella nit de cap d’any vaig ser testimoni d’una aparició. La bellesa, aquest concepte eteri que tants artistes han buscat i no sempre amb èxit, va quedar personificada davant els meus ulls. Necessitaria hores per a descriure el que vaig sentir en aquell moment. Parlar del que un amic meu diu flexasho fa tuf de cursi. Dir que em vaig enamorar encara és pitjor. El que va quedar clar és que a partir d’aquell instant va deixar d’interessar-me la resta de noies.
Sonarà patètic afirmar que em van atordir els seus encants i que les feromones em van arribar amb tanta intensitat que em vaig oblidar de dissimular una irreprimible erecció. Una vegada més, em vaig deixar dur per les passions més primitives i em vaig dedicar a publicitar les meves virtuts amb la ineptitud habitual. Em vaig ofegar en clixés, vaig llançar indirectes amb la grandària d’un armari rober, em vaig mostrar generós amb les floretes i, després de diverses hores de xerrameca, vaig aconseguir que em donés el seu telèfon. La resta de la història va seguir els cànons habituals: un parell de cinemes, sopars de pizzes els dissabtes a la nit, unes copes en la seva casa, els jocs de llit… Així va ser el nostre primer any. Durant aquests mesos em vaig anar allunyant dels meus amics. Al principi ens citàvem per veure algun partit de futbol o per jugar amb la Playstation. Però de mica en mic vaig perdre el contacte. Les nits de farra van donar pas a exposicions en el MACBA, les llitrones a la llum de la lluna van ser substituïdes per còctels en bars de disseny i les pelis porno dels divendres a la nit en companyia d’amics amb carències afectives es van oblidar a favor d’un sexe de pactes tàcits. M’imagino que créixer se sembla bastant a això. Es tracta d’un procés de contínua substitució i renovació. En l’escola vaig aprendre que les cèl·lules moren perquè neixin altres. Tot i que el que cap professor em va dir és que als amics no els substitueixen altres amics, sinó una vida en parella.
El segon any les coses van canviar. Lara es va queixar que sempre fèiem el mateix. En un primer moment vaig pensar que es referia al sexe. Em vaig sentir una miqueta descol·locat perquè em sabia de memòria totes les pel·lícules de Rocco Sifredi i sempre les visionava amb un cert esperit pedagògic. No va trigar en aclarir-me que no es referia a les meves capacitats com a amant. La meva vanitat masculina va respirar tranquil·la.
- Només anem al cinema, a museus i a bars de disseny, – va assegurar clavant-me els seus ulls enormes -.
Vaig voler refutar la seva teoria. Vaig pensar que una vegada també vam anar a l’aquari a veure peixos. Vaig preferir guardar silenci.
- Podríem anar de tant en tant a la muntanya, – va dir amb la seva veueta de lolita -.
Anar a la muntanya? Què hi ha en la muntanya a més de mosquits, excrements de vaca i pijos amb xiruques? Odio el camp. Fa pudor de merda. Hi ha bestioles per tot arreu. I des del crim de Puerto Urraco miro als pagesos amb altres ulls.
- Em sembla molt bé! ,- vaig exclamar amb fingit entusiasme -.
Lara em va petonejar els llavis i es va anar corrent al Decathlon. Va aprofitar que era el meu aniversari per regalar-me l’equip complet de pijo-excursionista-amb-consciència-ecologista-i-molt-temps-lliure. Em vaig posar davant el mirall i vaig saber immediatament que allò no podia sortir bé. Reflectit en ell vaig veure a un paio enamorat disposat a tot per conservar a la seva noia. El que no vaig veure va ser un sol gram de dignitat.
Hem practicat tots els esports d’aventura que les ments més criminals han ideat: hydrospeed, rafting, puenting, trekking… He tingut més de vint accidents amb la mountain bike, he estat a punt de morir en una tirolina, he sofert atacs de formigues per fer vivac i, el que és pitjor, he cantat L’Empordà de Sopa de Cabra al voltant d’una foguera. M’he deixat una milionada en monitors d’esquí, en cursets de paracaigudisme i en taules de surf. Encara em queden trenta mesos per acabar de pagar el 4×4 amb el què en una ocasió em vaig quedar embussat en un riu. I tot ho he fet per amor.
- He estat pensant en la nostra relació.
Has estat pensant en la nostra relació? Jo he estat pensant a llençar-me de la corda perquè s’acabin aquests caps de setmana campestres. He pensat que m’agrada la monotonia. He pensat a envellir al teu costat. He pensat en una vida en comú. Adoro saber que després d’una pel·lícula de Woody Allen puc sopar en un bon restaurant. M’encanten les exposicions del CCCB i del CaixaFórum. Vull fer l’amor amb tu mil vegades seguides en un llit confortable i amb llençols que olorin a net. I sobretot vull parlar. Necessito que em diguis com et va, què et preocupa, i que no ho facis pel puto Facebook dels collons, ple dels cabrons dels teus exnovios. Estic enamorat. Què vols que faci? Però no ho dic. Amb tant esport de risc no he pogut.
- Crec que no avancem,- va dir Lara al mateix temps que les pedres que desprenien la seva escalada seguien copejant-me en la cara -.
Vaig mirar cap avall i vaig sentir desitjos de tallar la corda. El vent m’acariciava els testicles. Un sol primaveral acaronava la pell amb la suau calor d’un petó furtiu. Vaig tancar els ulls i vaig prendre aire. Es va projectar en les meves parpelles la pel·lícula d’una relació que arribava als títols de crèdit sense que el públic sabés qui era el dolent. En el fos final i dos anys després d’aquella nit de cap d’any vaig regressar al territori dels fracassats. No vaig voler sentir-me culpable, em vaig negar a fer preguntes, en cap moment vaig intentar evitar el meu destí tràgic. La meva vida no seria un bolero. Mai li faria saber a ningú les meves tristeses. A aquells que es descollonen amb els mals aliens que els diverteixi la seva mare. Aquí estic i aquest sóc jo. Surant ingràvid a dos mil metres d’altura. Davant el buit. Davant l’abandonament.
Lara em va demostrar la fragilitat de les relacions humanes. Tot sembla anar bé. T’adaptes a les rareses de la teva parella, als seus canvis d’humor, a les angoixes i ansietats del dia a dia. Creus que ho fas bé. Confies plenament en la teva capacitat per seduir amb mirades, amb gestos, amb paraules murmurades a cau d’orella una nit de tempesta quan ella tibava les mans en cada tro. I un dia el curtcircuit. No busquis respostes. Ningú les té. També l’amor mor. En el meu cas es va suïcidar en aquell precipici.
- Saps? Jo també he estat pensant en la nostra relació ,- vaig dir sense gaire convicció -. Deixa’m que m’emporti els meus DVD, la PlayStation i el pòster de Messi.