Pinzellades

Un relat de: Atlantis

He deixat la meva ombra adormida en el llit
perquè pogués somiar..

Després jo me’n he anat a fer les meves coses.

Duia les mans tancades, uns ulls que eren de vidre
-com dues serpents d’aigua-
i a dins la boca un rictus omplert de mots amables.

Quan he arribat a casa
me l'he trobat ben plena dels que hi són i no hi són:
la mare que em besava, un company que ja és mort
em picava l’ullet. El pare també hi era
i amb l’amor que ara tinc llegien el periòdic.
Molts nens, totes les cares, eren les del meu fill.
Els núvols eren rojos i hi havia un sentinella
que regalava flors en un poblat de l’Àfrica.

Tot era clar i obscur. Un aldarull d’imatges.

Jo caminava sola en un desert metàl•lic.

Llavors, només llavors, he arrencat a plorar.

Comentaris

  • Trist manifest...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 18-10-2012 | Valoració: 10

    ... de les seqüències d'esperits que anyorem dins les nostres vides, i realment està demostrat que això passa, i científicament. Plorar... de la tristesa a l'emoció! XD!


    Sergi : )

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Atlantis

Atlantis

106 Relats

781 Comentaris

65553 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
From


M'agrada escriure, sobretot poesia , i compartir amb vosaltres els meus poemes.

El meu correu és fogira@hotmail.com