Cercador
Pinzellades
Un relat de: AtlantisHe deixat la meva ombra adormida en el llit
perquè pogués somiar..
Després jo me’n he anat a fer les meves coses.
Duia les mans tancades, uns ulls que eren de vidre
-com dues serpents d’aigua-
i a dins la boca un rictus omplert de mots amables.
Quan he arribat a casa
me l'he trobat ben plena dels que hi són i no hi són:
la mare que em besava, un company que ja és mort
em picava l’ullet. El pare també hi era
i amb l’amor que ara tinc llegien el periòdic.
Molts nens, totes les cares, eren les del meu fill.
Els núvols eren rojos i hi havia un sentinella
que regalava flors en un poblat de l’Àfrica.
Tot era clar i obscur. Un aldarull d’imatges.
Jo caminava sola en un desert metàl•lic.
Llavors, només llavors, he arrencat a plorar.
Comentaris
-
Trist manifest...[Ofensiu]Sergi Elias Bandres | 18-10-2012 | Valoració: 10
... de les seqüències d'esperits que anyorem dins les nostres vides, i realment està demostrat que això passa, i científicament. Plorar... de la tristesa a l'emoció! XD!
Sergi : )
l´Autor
![Foto de perfil de Atlantis Foto de perfil de Atlantis](/imatges_autors/1037837.jpg?rnd=537442619)
166 Relats
1427 Comentaris
106068 Lectures
Valoració de l'autor: 9.92