Pianissimo

Pianissimo

A aquelles hores indecents el seu cos no responia a les seves ordres. La mala llet el sumia en un estat comatós del qual no despertava fins al cap d’una bona estona. Es llevava a les palpentes i recorria el llarg passadís en una mena de processó ancestral. La fredor de les rajoles pujava pels seus peus nus conquerint, de mica en mica, la resta del cos en forma de calfreds. Indiferent a la climatologia sortia al balcó, encenia una cigarreta i, entre pipada i pipada, contemplava com l’escenari quotidià obria el teló als seus peus. Aquella rutina li proporcionava una seguretat que, encara que fugissera, l’ajudava a afrontar la jornada amb fals optimisme. Després de l’obligada pausa els esdeveniments es precipitaven: el suc negre regalimava discretament de l’aparell elèctric amb una remor suau, deixant en l’ambient una aroma dolça i penetrant. Després d’ingerir a corre-cuita el cafè s’embotia d’esma dins l’uniforme marronós resignat a suportar una llarga jornada laboral.

9:30 del matí. Ràdio despertador: Maurice Ravel, Pavana per a una infanta difunta. El so l’embolcalla lentament i suau. Llençols rebregats i tebis. Sons urbans esmorteïts. Cap pressa. El tempo lànguid l’arrossega. Pensaments adormits. Moviments feixucs. Bon dia, es diu. Quina gran mentida. Necessària. Simple subsistència. Soledat disfressada: passadissos, parets, mobles, objectes. Cos nu. Aigua regalimant. Cerimònia d’iniciació, consagració d’un nou dia. Abillament. Uniformitat neutra, estèril, còmoda. Menges sanes. Energia per la batalla. Tot a punt: cervell, cos, esperit, dits. Sobretot dits.

Malgrat tot, donava gràcies per la feina. Només arribar es refugiava entre immenses prestatgeries farcides de diversos productes i deixava que les hores s’escolessin implacablement. Recorria els passadissos amb una parsimònia esfereïdora deixant que els seus pensaments dibuixessin amb precisió aquell cos desitjat íntimament. La seva presència, ara imaginària adés real, el torbava. La trobada fortuïta amagava un caràcter completament premeditat. Cada tarda, quan deixava el seu cau laberíntic --temple del consumisme-- corria a esperar l’objecte de les seves vetllades masturbatòries. Instal•lat al bar de la cantonada es delia per tornar-la a olorar i admirar silenciosament. Passats uns minuts, ella apareixia per la cantonada i, en passar pel finestral del bar, l’obligava a agafar d’una revolada el diari esportiu per tapar-se la cara. Després, calia coordinar a la perfecció tots els moviments. Abans que ella acabés d’entrar a l’edifici iniciava una cursa frenètica, pagament de la consumició inclòs, que el duia puntual i esbufegant a la seva cita diària.

10:23 h. Respecte i determinació. La bèstia a l’espera. Ressegueix el seu cos negre i brillant. La fita, desafiant. S’asseu al seu davant. Silenci. El so impregna l’estança. Brolla, es recargola. Melodia i ritme barrejats amb minuts i segons. Història sonora. Un lament, màgia en estat pur. Viatge al passat. Interpretar altres vides. Coreografia digital. Temps fragmentat, dividit, esmicolat en bocins sonors: música per als déus. Se sent preparada. Ha estat elegida i no fallarà.

La seva presència en aquell petit espai l’embriagava. Aquell silenci incòmode, feixuc, maldestre el trasbalsava salvatgement. La seva olor era com una melodia improvisada, plena de nous matisos cada dia però perfectament reconeixible. El seu cos: pell, cabells, mans, braços la dotaven d’un aire elegant però a l’hora senzill, íntim, que la convertien, juntament amb ell, en el passatger ideal d’aquell curiós habitacle. Malgrat tot, amb un esforç sobrehumà, es mantenia ferm i inexpressiu i mirava de copsar tots els detalls per després, protegit per les quatre parets del vell pis dels pares, lliurar-se cegament als seus pensaments. Més tard, les notes esmorteïdes provinents del pis superior es convertien en la banda sonora dels seus records més immediats, de la seva desesperació.

18:13 h. Sortir del cau. Fugir. El brogit de la ciutat. Impregnar-se d’aire. Olorar el mar. Formar part de la multitud. Sentir-se viva. Embolcallar la solemnitat amb realitat quotidiana. Fins ara, ferum històrica. La bèstia descansa. El vespre. Cita secreta, premeditadament fortuïta. Ansietat. Respiració accelerada. L’encontre. Un alè pròxim, desitjat . Un pas, dos passos, tres... Dolça, salvatge i primitiva atracció. Una humitat familiar, tendra. Primera estació: desesperació. Segona, fi del trajecte: enyorança devastadora.

Es lloga. El missatge inequívoc penjava del balcó amb una indiferència
insultant. Aferrat als barrots rovellats, distant, li produí una ferida sobtada, profunda. La fuetada el travessà com un projectil i tot de vides no viscudes, inexistents, acudiren al seu cap en un instant nefast. Calia tenir el cap fred. Mirà de seguir l’etern ritual de cada tarda. Esperà sense èxit en el seu amagatall. Res. Capcot i esmaperdut deambulà fins a casa amb l’esperança de tornar a sentir aquella música, bells i estimats acords. En el seu lloc, silenci. Un silenci que no era nou, només oblidat, aparcat, el silenci abans de...ni tan sols coneixia el seu nom.

Núvols i una finestra rodona. Una mirada enrere. La tristor: infinita. Enfurismada, ferida, cansada. Ulls tancats, els dits prims i elegants sobre les cames. La bèstia ha estat derrotada. Aquesta. D’altres, esperen. Nous reptes, nous camps de batalla. Des del pis de dalt, sempre tocarà per ell.

Les hores, els dies i els mesos transcorrien pels llargs corredors amb una lentitud aclaparadora. Sovint es perdia en l’esgambi comercial amb el pas feixuc i la ment en blanc. Perfumeria, complements, llibreria, regals, les diferents seccions conferien al paisatge diversos matisos, formes i colors. A mig camí del no res, entre cabòria i cabòria, inesperada i colpidora la seva imatge el clavà a terra astorat, confús. L’observà incrèdul, tremolós i ferit de mort. La mirada perduda i el tímid somriure, casi imperceptible, li proporcionaven un aire distant. Les mans a sobre d’un piano de cua i la indumentària de lluentons completaven el missatge d’un anunci anacrònic. De sobte, una gran serenor l’inundà i de forma mecànica i decidida es dirigí al prestatge per sostreure el producte publicitat. Amb el preuat objecte cremant-li a la butxaca i amb una ansietat creixent enfilà cap a casa sense pensar en res més, ebri d’emoció. Ja al seu refugi i amb una escletxa d’esperança als ulls s’abandonà a la calidesa d’ aquells sons enllaunats i mirant al sostre rònec es deixà portar per un somni conciliador.