Peter Pan: ets un imbècil

Peter Pan: ets un imbècil. Que et neguis a créixer pot semblar una mostra de llibertat. El problema és que mai has entès què és la llibertat. L’has confós amb la idea de que podies fer sempre el que et rotés pel teu cap pueril.

De petit et creies el centre del món però ningú va adonar-se de que això et convertiria en el què avui ets. Ja l’adolescència va mostrar els primers signes del monstre que creixia dins teu. La carència d’autocontrol, l’agressivitat amb la què negociaves els conflictes i un egoisme difícil de pair pels teus amics et van exiliar en l’autocomplaença. Algun dels psicòlegs que vas aprendre a odiar escrigueren en els seus magnífics informes que paties un Èdip tan gran com un gegant de llegenda. Però cap especialista va predir el que arribaria anys més tard.

La joventut et va regalar Wendy. No era una noia especialment intel·ligent. Semblava un ocellet amb les ales trencades. Tu la vas acollir entre els teus braços i li vas dir que t’acompanyés al País de Mai Més. Els primers anys tot semblava un conte de fades: l’encontre entre dues persones amb dificultats, l’amor com a salvavides, l’espai compartit i els petons de mitjanit. Tot i això, alguns detalls del naufragi posterior van prendre forma. Un sopar que no està preparat, un got brut, la camisa que encara resta per planxar… qualsevol excusa per què els crits agafessin del coll als silencis. De mica en mica van arribar les mirades dels veïns a l’ascensor, els murmuris quan Wendy creuava corrent el vestíbul en busca de refugi, les veritats que unes parets massa fines revelaven sense pudor, provocant que tots fossin còmplices d’un conte ple d’esborralls.

I un dia el redactor d’un programa fastigós de televisió va trucar per sorpresa. Tu no eres a casa. El periodista va parlar prop de mitja hora amb ella. Aquella trucada la va agafar mentre es capbussava en un mar de llàgrimes. Un cop més, la nit havia estat llarga i les barricades amb les què es feia forta s’havien trencat per tot arreu. Algú l’escoltava i li feia costat. O al menys és el què Wendy va pensar. Després d’aquella llarga conversa van quedar per a la setmana següent. Un cotxe l’aniria a buscar quan estiguessis al bar amb els nens perduts. La maquillarien amb la pols màgica de Campaneta per dissimular les teves malaïdes petjades i en aquell plató podria explicar davant de tothom que tu no volies créixer, que el País de Mai Més no s’assemblava al què li vas prometre i que volia tornar a casa quan abans millor. El que no sabia ella és que als països de conte també hi ha televisors i que el nen que no volia créixer va haver de suportar les bromes del nens perduts.

Vas tornar a casa amb un núvol al cap i la violència en vena. Diuen que aquella nit algú va veure volar una fada per sobre dels terrats i que si vols trobar Wendy has de girar en el segon estel a la dreta, volant fins l’alba.