Perfídia

Benvolguda, t'escric apressada i obligada pels esdeveniments, els més llunyans i els darrers. Des que vas marxar de manera precipitada, sorollosa i escandalosa han passat un munt de coses. Quan em vaig quedar amb el teu home i la teva filla mai vaig sospitar que tot plegat acabaria així, la vida em semblava fàcil, feliç i profitosa. A la teva petita li vàrem donar dues germanes i totes tres han crescut protegides i despreocupades. Fins que la gran, la teva filla, va presentar-nos el seu promès, un xicot ben plantat de músculs d'acer i ulls negres hipnotitzadors, com els del teu pare i els del teu home. Va ser un diumenge, havia cuinat el meu rostit, el mateix que el dia que ens vas presentar el teu promès. I l'efecte va ser semblant. Aquesta vegada ell es va resistir, potser li vaig semblar massa vella o tal vegada és massa primmirat. Quan vaig tocar la seva pell amb un acte aparentment accidental, la meva se m'eriçà com el dia que vaig conèixer ton pare i un calfred em va esgarrifar la consciència. Després tot es precipità: vaig segrestar el noi i vaig tenir-lo lligat i emmordassat durant uns dies, però la nena no ha sortit a tu i el va estar buscant fins que el va trobar. Quin moment més funest: vaig haver d'eliminar-la i també a les seves germanes que havien baixat esperitades al soterrani en sentir els primers trets. El següent va ser el teu home, no podia amagar el bassal de sang ni l'olor a mort que havia envaït tota la casa. Una setmana vaig trigar a netejar.
Ho trobaràs tot al seu lloc excepte el noi de la nena. Ara té els cabells blancs i la por al cos. Me l'emporto lluny. Has d'anar al notari i acceptar la donació de tots els bens que han pertanyut a la família des de sempre. Només m'enduc l'efectiu i unes quantes joies per lluir. Tornaré a començar a l'altra punta del món. Sigues discreta amb les caixes segellades que trobaràs a la cripta, són la teva família.
La teva mare.