Per un amant

La carta ho explica tot. La carta que la meva mare em va donar en morir, que li havia donat la meva àvia en morir que li havia donat la meva vesàvia en morir.
I totes s'han dit Dúlia, com jo.

La carta de paper de to taca de cafè aigualida. Estranyament d'olor de fonoll. I si te l'acostes a l'orella...se sent, quasi imperceptiblement, aigua. Aigua de riu, perquè si tanques els ulls veus el color de l'aigua dolça encalmada i sensual.

La carta tan ben desada de generació en generació.

La vesàvia va tenir un amant i va morir d'amor. D'amor per ell.

Avui en dia, faria riure això.

La vesàvia va morir d'amor, d'amor pel seu amant. I a mi no em fa riure.

És tardor, és octubre i la carta em crida des de dins de la calaixera, com cada any. Sempre ho fa en aquesta època, en aquest mes, en la data en què la primera Dúlia va finar. El deu d'octubre. El mateix dia que va néixer la meva filla, la Dúlia, que ara tot just té vuit anys i és a l'escola.

La Pina, la gata de taques de tres colors, em mira, ulls oberts i un posat interrogaire. Però no li dura gaire i de seguida se li van tancant, tancant i s'adorm, ronxant i ronxant. Un vent lleu infla la cortina i li fa fer panxa ara sí ara no i si m'hi estic gaire mirant-ho jo també m'ensopiré.

Al porxo s'hi estarà bé. Haig de llegir la carta. Toca llegir la carta. Vull llegir la carta. Un neguit estrany m'hi empeny, una mena de desig i no hi ha res que tingui més importància ara.
M'assec en un balancí de fusta d'olivera i els coixins flonjos de tons malva i verd molsa m'acullen. Somric per l'espai tan agradable, envoltada de testos amb geranis de pom de tots colors i d'aromàtiques, per la placidesa de la tarda encetada, pel cel nítid amb tot just algun nuvolet poca cosa que es vol fer veure dibuixant alguna forma cridanera. Somric i trec la carta de la butxaca del davantal. Ja no puc fer més temps.

El sol m'escalfa. I llegeixo i en fer-ho em sento sense rostre.

'Cada vegada has espaiat més el temps de trobada, Jacint. Em dius que dimarts al capvespre, allà on les canyes es vinclen tant i el riu brilla més quan surt la lluna i hi creix el fonoll on els caragols dormen escalats. Tot just és dissabte. No puc suportar-ho. No penso en res més. No puc feinejar per la casa com abans, no puc tenir cura de la meva filla com abans, no puc llegir res i abans llegia pilons i pilons de llibres, més que ningú més del poble. No puc estar per vestir-me i pentinar-me amb ganes. No puc menjar i que em probi. No puc, Jacint. No puc des que et vaig conèixer. Des que et vas allotjar a la fonda i des que vam estar junts a la teva cambra aquella nit, mentre el meu home roncava, roncava tant fort que la teulada patia. Dormien la nena, la cuinera, la criada i els hostes. Llevat de nosaltres dos. Ens havíem agradat, molt, per la veu i per la mirada. I pel somriure. Per la conversa, la primera tan banal, per demanar una cambra i saber què es dinava. I, amb tot, que deia tant!
Aquella primera nit! Vaig deixar de ser. Vaig deixar que l'única realitat fossin els grills musicaires de la nit. Jo em vaig allotjar en els teus ulls i encara hi sóc. Ben endins, ulls brillants que riuen. Ens vam estar mirant molta estona i els besos van venir. Més i més intensos. La teva llengua i la meva volent-se nuar. Els nostres cossos començaven a fer onades acompassades i la veu del plaer encara era dins les boques fermades amb el desig i pel desig. Fins que tu em vas treure la camisola immaculada i casta, i quasi es descusen les puntes de coixí i jo vaig riure i vaig treure't la roba, també. Vam rodolar pel llit, la llum de la lluna acompanyant-nos. Em vas acaronar el cos amb les mans i l'esguard. Jo vaig fer el mateix. Em vas tocar els pits i els vas llepar amb delit, humitejant-los, i jo plorant de goig. Uns gemecs em van venir de qui sap on. Profunds com els teus en passar-te la mà pels cabells i, al meu torn, assaborir els teus mugrons amb ànsia. El llit va esdevenir el cel i la vida. Vas separar-me les cames amb delicadesa i vas resseguir cada racó amagat entre elles, assaborint-lo, dits i llengua. Fins que em vaig alliberar i tu gaudies escoltant-me. I tot seguit, embogida per l'èxtasi, sense que el cervell em privés de res, vaig palpar-te el múscul vigorós i crescut, formidable, que em demanava de ser menjat. Vaig fer-li petons i mossegadetes. Fins a posar-ne la punta a la meva boca i passar-hi la llengua fent pessigolles, amb molta dolcesa, com si allò fos un caramel de festa major. Vaig alçar la vista cap a tu. Et fonies amb la meva mirada, ho sé. Vaig saltar damunt teu. Acoblats fins a l'ànima, orgasme infinit.
Cada nit de la teva estada vam repetir i cada nit va ser millor, amb més experiència, amb més coneixença, amb més llum, i no pas la del satèl·lit.

Et vas instal·lar al poble, finalment. El nou mestre. Ja havien enllestit les obres de casa teva. Quedaríem, quan jo anés a comprar, mentre el meu home era a la terra. Però jo volia que ens veiessim a la nit, encara més arriscat. No m'adonava que tu perdies l'interès, que posaves excuses. No m'adonava, encegada per tu i pel que feia amb tu.
Vaig aconseguir que ens trobessim a prop del riu tres cops a la setmana. Que van passar a ser dos. I ara un.
M'ha arribat que t'has promès, que et cases. No vull saber qui és. No.
Encara són per a mi les nits d'un dia...oi?'

La Dúlia plora. Deixa anar els papers involuntàriament. El vent hi juga i els escampa pel pati. Ella ni se n'adona. Recorda les dues coses que venen després: l'assassinat del mestre a ganivetades mentre dormia la migdiada i la malaltia de la seva vesàvia, a la presó, la malaltia que la va corsecar i matar als quaranta-cinc anys.

Ara la Dúlia té la mateixa edat. Fa poc, un nou veí, un escriptor d'aspecte bohemi d'ulls enlluernadors, ha vingut a demanar-li una tasseta de farina.