Per el meu fill nonat

Jo aquest sentiment t'el entenc mol bé. Vaig estar un temps, molt obsesionada per adobtar una filla, ni el meu home sap la de cosses que jo li deia a la Montserrateta (així s'havia de dir, havia de venir de Costa d'Ibori , i era una nena de color), però la vida ens depara sorpresses i ... la nena no ha vingut mai, ni vindrà.
Però en el fons del meu cor, la Montserrateta encara hi és.
Tinc un relat que ho conta:
LA MONTSERRATETA SONMI O REALITAT.
Un petonet molt dolç. Pilar.

Volia mirar com era el teu primer relat, i buf!! ple de snetiment, de pena, d'amor... parles com si la historia fos certa, això és un gran misteri de tots, si el que escrivim és cert o no, sigui com sigui, enhorabona per le p araules, per treure-ho, per escriure.

Es un relat plé d'amor, quasi bé en fas plorar.
Sento molt que haigis pasat per aquesta situacio tan dura.
Anims i una abraçada.

Jo vaig tenir un abort a la adolescencia, els meus pares ni s'en van enterar.
Pero el seu record hem persegueix fins ara.
tambe jo hem vaig torna boixa, per el nen i per el pare.
ets un . . . per ferme recordar aquet temps.
Que saps de la vida de les persones?.

Manuel,
Sempre és difícil acceptar fets com els que ens expliques. M'agradat el que dius i com expreses els teus sentiments.
Et deixo un poema que vaig fer en perdre una persona estimada. No és gran cosa però els sentiments és fan difícils d'explicar en paraules escrites.
Que puguis continuar tenint en els teus pensaments tota la màgia de l'amor i continuis evolucionant com a ésser humà en els difícils
camins de la vida.

VIVIM EN UN PLANETA

Vivim en un planeta
blau de mar,verd de bosc,
roig de sol i blanc de lluna.
Curt de nom,llarg en bellesa
Petit d’amor i de tendresa.

Plé d’essers diferents,
que junts, viatgen per l’espai
en un món envoltat d’infinites estrelles.

S’obliden tot sovint
de l’efimera existència.
I del seu pas indecís
Per damunt d’aquesta terra.

Un dia el cos s’adorm.
L’ànima s’allibera i surt a passejar.

És de fet, una experiència que tothom ha de passar.

I en la nit plena d’estels
ens envien un somriure
que s’endinse al fons del cor
i ens ajuda un xic a viure.

És així com els estels s’omplen de vida.
I amb tot aquest potencial
omplen un altre planeta.

Blau de mar,verd de bosc,
roig de sol i blanc de lluna.
Curt de nom,llarg en bellesa
petit d’amor i de tendresa.

Plé d’essers diferents,
Que junts, viatgen per l’espai
En un món envoltat d’infinites estrelles.

Una salutació.

Joan Rovira

ei... mencanta... gairebe ploro... esta mol be, en serio... uff... moltes gracies per ferme viure a traves dels vostres relats... a fer q oblidi la meva realitat i men centri en una altra. moltes gracies per tot.

Amb aquest relat demostres que per ser un bon pare, no cal tenir fills.
Endavant

Es un relat terrible , supsoso tan terrible com real.
I la força que hi dones és encomiable.
Una abarçada.-

No sabria com interpretar el relat, pero me he sentit molt colpesa per aquest relat, tant que me dolt que hagi sortit de un home.
josepa ( Poble Nou)

Tendre, emotiu, i coratjos, es com jo ho vaig pasa.
Margarida (figueres)