Pedraforca

Un relat de: rautortor

Quan alço els ulls i contemplo el cim
noto encara l’avidesa dels meus peus
i em veig grimpant tartera amunt,
per aquella fal·laç i làbil tartera
que em revé movedissa i traïdora
com l’implacable decurs dels anys.

A contrallum de mil capvespres,
la memòria dibuixa minuciosament
en el llenç dels meus ulls atònits
l’embalum idolatrat d’altres tants pics,
serres i muntanyes, Cadí, Casamanya,
Pessons, Tristaina, Comapedrosa...

Allí hi vaig deixar, sense queixa ni dol,
empremtes de suor i batecs d’esforç
amb l’única i meravellosa intenció
de culminar el grop i embeure’m de bellesa.

Ai, qui pogués atènyer també,
tot i a deshora, el noble Pedraforca!

Comentaris

  • Amor a la muntanya[Ofensiu]
    Prou bé | 25-07-2022

    Això traspua el teu poema! Emocionant!
    Amb total cordialitat

  • La suor a la muntanya[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 05-07-2022 | Valoració: 10

    Els que vivim als Pirineus, com és el meu cas, entenem el sentit d'aquest poema. Els anys passen factura i pujar el Pedraforca requereix un esforç considerable. Ahir vaig fer la travessa Núria-Ull de Ter i, malgrat la duresa i la llargària, reconec que és una meravella petjar aquestes serres nostres. I tu les embelleixes amb les paraules, la poesia. Una forta abraçada,Raúl.

    Aleix

  • Cant a les muntanyes[Ofensiu]
    Atlantis | 29-06-2022

    No has pogut pujar al Pedraforca? Recordo unes vacances fent nit al peu del Pedraforca. No vaig arribar a dalt de tot, però vaig poder contemplar-l'ho.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

rautortor

185 Relats

637 Comentaris

118002 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.




Fotografia d'Arno Rafael Minkkinen