Passat, present... i el futur?

"Sempre havia somiat aquest dia, quan amb la mà podria tocar la llibertat i sentir la seva dolça melodia a cau d'orella. Ara ho veig clar, per fi estic preparat per sortir d'aquesta presó que tants anys m'ha impedit gaudir la vida.
Ho sents? No, ara m'hauré d'acostumar com fa anys a viure sol. Si, ho reconec, et trobaré a faltar però sobreviuré!
Faig un pas, tinc un peu fora de la presó, però de cop m'envaeixen tots els dubtes. M'he alliberat de tu, però hi si torno a caure al pou com fa anys... Si que em manipulaves, eres el que jo no m'atrevia,... però sempre podia comptar amb tu, et vas convertir amb el meu suport i en els moment que tothom em traïa, tu estaves allà. Podré ser fort sense tu?

Els records perduts em tornen a la ment, tot era tant diferent:
Els ulls em couen, els obro amb dificultat, mai hauria imaginat que les parpelles poguessin exercir una pressió tan forta sobre els meus ulls. Quan aconsegueixo enfocar, m'adono que no reconec el meu voltant, on carai sóc? Intento reaccionar però el cos no respon als meus desigs de mobilitat, m'he de tranquil·litzar. Respiro profundament, aconsegueixo girar el cap i observo el meu entorn. Les parets blanques i una finestra que em deixa veure un gran avet retallat al fons del cel blau. Una butaca antiga està situada sota la finestra, i a sobre d'ella m'adono que hi ha un abric mal plegat. El reconec, és el de ma mare. On dec ser?
De cop sento com grinyola la porta, miro cap a ella i veig una dona d'uns quaranta anys vestida amb una bata blanca. Té una mirada trista.
Intento articular una pregunta, però de sobte em fa callar. Em diu ara m'ho explicarà tot. Estic molt sorprès, tens idea del que ens deu haver passat per acabar en aquest estat?
Té una veu molt dolça, però això no m'impedeix notar que amaga un secret, que li cou molt interiorment. Comença parlant molt fluix, amb suavitat. M'explica que he tingut una crisi de doble personalitat, i em fa un qüestionari per saber des de quan pateixo aquest trastorn. T'ho pots creure? Doble personalitat?" O no, de cop unes punxades molt intenses se'm claven a la ment. Instantàniament recupero el control del meu cos, em llevo violentament del llit on segons abans estava atrapat i intento agafar a la doctora, com s'ha atrevit de parlar-nos així? Ell sé que no farà res, és massa pacífic, però jo no puc permetre que ens tractin d'aquesta manera. Sempre acabo donant la cara, és un covard que sempre em fa enrabiar, però en aquest moment aquesta doctora també m'estava atacant a mi. No hi sóc a temps, la doctora s'ha escapat i ens ha deixat tancats a dins d'aquesta habitació.
Una sensació de mareig em recorre tot el cos, no! Camino cap a la butaca però caic a pocs metres d'ella. "Per què? No, l'havies d'espantar, ella ens volia ajudar!" No, simplement volia confondre'ns més, tots els doctors són igual, que no has après res ens aquest anys que portem convivint junts, no et mereixes compartir un cos amb mi! "No em parlis així, saps que m'estàs fent mal, ho saps, per què ets tan cruel amb mi?" Cruel? Realment no saps el que et dius! Calla, abans no faci alguna cosa que me'n pugui penedir més tard.

"Però ara puc cridar ben fort! Tot és diferent, sóc jo, i només jo! Estic tan content, la meva ment és lliure, sóc el que mana els meus pensament, i no ell... Tants anys compartint discussions, alegries, desesperacions... ara em noto estrany, però sóc lliure! Que més volia?
Espero que no torni mai més, es que s'hi ho fa, no sabria enfrontar-m'hi, l'últim cop casi em mata, em volia exterminar perquè deia que jo era el feble, que no valia que res, que en aquesta vida només feia nosa.
No, no pot ser! Unes velles punxades conegudes torturen el meu cap, no vull que torni, em farà mal, és tant rancorós!!"
Què?? Creies que havia desaparegut? Innocent, mai canviaràs! El món no és com imagines o com te l'han pintat, no som com tothom creu, som especials! Per què no ho pots entendre? Per què negues la teva pròpia existència? "Calla, marxa, fora d'aquí!! Ara estava tot sol, no vull viure amb tu més temps, ja m'has amargat prou!" alçar-me la veu i a replicar-me, però que t'has cregut? Ara veuràs! "No! No em toquis, l'últim cop ja va anar prou lluny, no saps que si un dels dos desapareix el cos serà el que rebrà les conseqüències?" Més igual, m'estimo més viure mentalment, que no físicament i haver d'aguantar un individu que només viu per destruir-me! No tens dret a viure!

Sí, el vaig matar, i no tinc ni un remordiment, era la meva vida. Puc decidir qui hi entra i qui en surt. Del meu cos, simplement es va suïcidar, no va aguantar la pressió que tots dos li exercíem sobre. No em sap greu no tenir-ne, sempre em queda la possibilitat d'envair-ne un altre, o com us pensàveu que sobrevivia?