Pas de solitud

Però una mica pessimista, no? Bé, de fet, ho diu un que no para d'escriure relats pessimistes. Però ara mateix estic content. Suposo que la manera és aprendre a riure's d'un mateix, per després transformar-se en genial realitat, perque som un miracle, en el fons, no? Però ningú ens ensenya que ho som.

El teu esplèndid poema, encara que semble de to pesimista, amaga en potència tot un cant a la renovació, a la renaixença, al canvi, etc., que comporta cada naufragi.
Estem fets de múltiples naufragis, i després de cadasacun d'ells, "amb els bocins recomposem una nova simfonia", deixant enrere tot allò que ja no ens serveix. Així és la nostra capacitat de renúncia envers dels nostres errors. Una qualitat que ens serveix per anar avançant al llarg del temps.
Una forta abraçada!

FRANCESC

Hola gipsy.
Perquè parles de la derrota contra un mateix, si la derrota no existeix en el camí dels equívocs del que ningú s'escapa?
Per què fondre el trencaclosques en un camí erràtic si els trencaclosques no són res més que una fusió devers un destí cert i lluminós?

c

que fem en els naufragis, crec que en definitiva és el que ens ajuda a créixer, poc o molt però ens impulsa a ser, al menys, diferents a com erem. Voldria pensar que també s'hi afegeix el millors a com erem. Preciosos els versos.
Una abraçada ben gran

Pot ser sempre ens cal, entre derrota i nova lluita, aquest savi "Pas de solitud", que tan bé descrius en aquest poema.
Comentar-te que m'encanta el to positiu que impregna tot el text: Tot i haver naufragat el jo poètic no resta sol per refer-se ja que malgrat les "pors arrelades dins el seu esperit" hi ha la benèvola " música d'un violoncel " que li amoroseix "la recerca entre la runa". Trobo que els versos següents "runa de records esfondrats,
d'emocions nues,
desballestades
com una mare
amb la mort als braços" concentren la força dramàtica d'aquest naufragi.
En fi, un poema que me'l prenc com un regal, perquè ens dona forces per aixecar-nos després de caure
Molts petons!!!!

M'ha emocionat llegir la teva poesia. Les imatges aconsegueixen transformar-se en emocions pures...

"la música d'un violoncel
amorosia la cerca entre la runa,
runa de records esfondrats,
d'emocions nues,
desballestades
com una mare
amb la mort als braços"
Destaco aquests versos per remarcar el que et deia abans: imatges que colpegen.

Potser - i això reconec que és una llicència que m'agafo com a lectora -, divergeixo una mica de les paraules "saber perdre la partida contra un mateix", doncs crec que els naufragis ens ajuden a fer-nos més savis i a retrobar-nos amb la fortalesa que potser restava adormida, i això no em sembla de cap de les maneres una derrota.

De totes maneres el poema em sembla genial, me'l guardo per aquelles nits on practico el dubtós - o no - plaer de rebolcar-me en el fang.
Una abraçada*

Després de qualsevol naufragi ens preguntem què hi fem en aquesta vida. No cal que la llista de perquès sigui llarga. No serveix de res. Només la nostra actitud davant de tot el que ens passa és la vertitable força. Les llàgrimes fetilitzen el nostre interior. Són necessàries.

onatge