Paraules invisibles

Mai hagués pensat que aquella profecia es pogués fer realitat. Fa anys que el totalitarisme es va imposar, i des d'aleshores vivim -com en aquella novel.la d'Orwell- en un constant 1984.
Ara tant és el temps. He perdut el compte de saber en quin any visc, perquè sense les fantasies no sé viure.
Què vivim? Desde fa dècades, els nadons neixen amb un micro-xip incorporat que els priva dels somnis. El futur no coneix la il.lusió ni les idees, i aquells que algun dia vàrem conèixer una altre realitat, vivim condemnats amb una cremallera a la boca.

El nou ordre mundial imposa la incultura i la ignorància. No existeix l'escola, i l'analfabetisme és la bandera de cada casa. Ningú sap llegir o escriure, i el poder governant només pretén crear robots entrenats per treballar i guanyar guerres, amb l'única fixació d'augmentar la producció eternament per tal de poder abastir d'armes tots i cadascun dels racons del planeta. I en aquest món no queda espai per les paraules, ja que la cultura és un bé prohibit desde fa anys.
Recordo encara avui l'olor de cendra als carrers, just en aquells dies en que els llibres cremaven en fogueres sense cesar. Van cremar totes les històries del passat. Van abolir totes les enciclopèdies, i van intentar silenciar la fantasia escrita durant segles amb la il.legalització de la literatura -entre d'altres arts-.
Des d'aleshores, se'ns explica el que volen que coneguem, i ja ningú recorda la sensació de narrar un somni.

Per mi, viure així no és viure. Vaig aconseguir escapar dels centres de reclutament on administraven obligatòriament el "xip anti-imaginació". A partir d'aquell moment, acumulo dins meu infinitats d'històries i pensaments. No vull resignar-me a viure en aquesta gran presó, i potser la meva rebel.lia m'ha portat diverses vegades a la garjola, però en cap ocasió han aconseguit esborrar els meus somnis.
Gràcies a això, he pogut reclutar diverses obres de la literatura universal, comprant-les a la mafia d'amagat i introduïnt-me en cercles clandestins. Ho reconec, sóc un drogo-dependent, i l'ansietat de viure sense la droga de les paraules no em deixa respirar.


Això és sols el pròleg del meu somni, potser un dels últims que queden en aquest dia a dia. Aquestes paraules només són l'inici de la meva fi, perquè d'aquí escasses hores compraré 50.000 lletres al millor camell de paraules de la ciutat, i potser aleshores tot s'haurà acabat.
No ho puc evitar. No puc seguir vivint amb aquesta realitat, ja que em falta aire per seguir respirant.
Quin sentit té la vida sense la literatura, la música, la pintura o el cinema? De que serveix viure si no es pot disfrutar de l'art? Quin motiu tenim per tirar endavant si no podem refugiar-nos en els somnis?

Sóc un drogadicte. Sóc un yonki dels mots, i he decidit suïcidarme de la millor manera que sé. Vull morir escrivint.
Vull desafiar a la justícia d'aquest món amb paraules, i quan hagi acabat d'escriure, acaronar la meva fi.
Potser aleshores somiaré eternament, sense límits ni prohibicions.
Potser aleshores entendré el significat de la paraula viure.