PARÀMETRES DEL SILENCI

El soroll és el primer flux constant: el so greu del respirador, l’alarma monocord del monitor, el xiulet intermitent de bomba d’infusió. És un mar artificial que l’envolta, on ella neda, inconscient, però no en pau.

El seu cos, un territori en litigi. Els líquids entren per via intravenosa, gota a gota, un reflux salvatge d’antibiòtics i nutrients, intentant conquerir la infecció que rugeix a la sang. La febre és una marea interior, puja i baixa, deixant a la pell una suor freda que la infermera eixugava amb gest mecànic.

Els metges parlen davant del llit com estrangers. Discuteixen pressions, drenatges, paràmetres. Els seus diagnòstics són corrents contraris que xoquen sobre el seu cos immòbil.

“Hem de millorar el dèbit cardíac”, diu un, apuntant a la pantalla on una línia vermella fluctua dèbil. És un flux vital minvant, un riu que s’asseca. Una altra veu contradiu: ”Però la sobrecàrrega de líquids està comprometent la funció renal”. Reflux. Sempre reflux.

Equilibrar un líquid significava estrangular un altre. El seu abdomen, tens sota el llençol, és un llac patològic, testimoni d’aquesta guerra hidràulica.

Fora, a la sala d’espera, la família és una altra mena de marea. Entren en onades breus, inundant l’habitació d’angúnia i pregàries apressades, per després retirar-se, esgotats, deixant un rastre de silenci ple de por.

Les seves mans, quan l’agafen, busquen una resposta, un flux de consciència que no arriba. Només senten la fredor humida, la fragilitat d’un braç marcat per catèters.

De nit, sota la llum blavosa del monitor, el seu cos lliura batalles invisibles. Un doll de sang fosca surt del tub toràcic, recollit en una bossa transparent: un flux roig amenaçador. Les alarmes sonen de sobte –un reflux perillós, una taquicàrdia que dibuixa pics aguts a la pantalla. L’equip acudeix ràpid, ajustant màquines, injectant fàrmacs.

És la dansa eterna: intentar domar el caos amb tecnologia, mentre l’essència d’ella, la dona que reia, que estimava, que odiava les nates, s’enfonsa més i més en un oceà interior inabastable, on els únics fluxos que queden són els que li imposen per mantenir-la a la vora d’un abisme que tot ho engoleix.




2025