Paisatges humans

A vegades una situació d’allò més simple ens dóna pistes per entendre aquest estrany món que ens envolta. Fa temps vaig veure un cotxe aturat a sobre d’un pas de vianants. El conductor xerrava amb un amic sense que l’importés gens ni mica que durant la seva conversa diverses persones haguessin d’envoltar el vehicle per poder creuar el carrer. Vaig intentar fer-li veure que feia nosa i la seva resposta, amb un to de gens dissimulada prepotència, va ser que tan sols estaria un parell de minuts. Em va quedar molt clar que la seva comoditat tenia molt més valor que la dels altres. En aquell moment, un vianant li va etzibar un “vés-te al teu país”. Va ser llavors quan em vaig adonar que l’infractor era un d’aquests nous catalans que han canviat el paisatge humà de la meva ciutat. Però també en aquell moment vaig comprendre la facilitat que te el cervell per trobar, amb excuses barroeres i infantils, la resposta a aquells conflictes interiors que ens incomoden. Els psicòlegs parlen de la dissonància cognitiva. La defineixen com la tensió interna del sistema d’idees, creences, emocions i actituds que percep una persona al mantenir al mateix temps dos pensaments que estan en conflicte. El conductor sabia que la seva actitud no era correcta i va trobar en pocs segons una coartada. El vianant va aprofitar que la seva dissonància davant la immigració es recolzés en l’excusa perfecte per confirmar la xenofòbia que suposo que feia temps que li voltava pel cap.

Tinc la impressió que en molts casos, per part de determinats sectors polítics i ideològics, es fa una certa gestió de la por davant dels canvis. Queda clar que la fesomia humana de la nostra vila ha experimentat canvis importants durant aquests darrers anys. I és ben sabut que ens agrada viure en un entorn que ens proporcioni una certa seguretat, encara que sigui perquè el coneixem bé i perquè s’assembla al d’ahir. Quan algun factor extern provoca canvis, moltes persones surten de les seves dissonàncies esforçant-se en convèncer a tothom que allò és una amenaça. Sembla un signe de mediocritat intel·lectual. És per això que crec que les societats intel·ligents són les que davant dels canvis el que veuen són reptes. Però també estic convençut que, per davant de la immigració, el principal repte de futur és la convivència.