Paisatge de tardor

Un relat de: toneti

Els meus pares són els masovers de Can Vidal i he viscut tota la vida en aquesta vall. De dia faig vida als camps i conec pam a pam els boscos dels voltants. Però l'autèntica màgia d'aquests paratges li palpat en el pic de les nits, just quan la foscor esdevé més intensa.
Succeeix que, de cop i volta, tots els habitants invisibles de la vall i de les muntanyes que l'envolten fonen les seves presencies, esmorteint el só dels moviments i fent minvar els crits, gemecs i cantarelles. Fins que es fa el silenci. Un silenci absolut, precursor de l'alba.
Poc després una llum suau comença a desfer les tenebres. I mentre els animals nocturns es recullen als seus caus, alguns ocells, encara a dins dels nius, anuncien ja el nou dia piulant amb timidesa.
Avui però, un núvol capritxós ha triat aquests indrets per ajeure's, damunt de les copes dels arbres, bàsicament pins i alzines, vestits de colors de tardor, que amb prou feines es distingeixen uns dels altres, coberts per la boira. La rosada espurneja les herbes dels matolls i rellisca pels troncs dels arbres. I els bolets, amagats sota la molsa humida, esperen l'escalfor d'un raig de sol que no arriba, per eixugar-se.
Són poc més de les sis, però, com si s'haguessin posat tots d'acord, aquest matí els ocells no canten. Senten les nostres petjades, petjades de derrota sense retorn, i s'han quedat muts, muts com nosaltres. Potser intueixen la tragèdia.
Ens fan aturar a una clariana plena de fullaraca. Estem drets, d'esquena a ells. Sento com carreguen les armes. Passa una eternitat. Tinc temps de pensar en els companys que han caigut mentre travessàvem la carena. Els tricornis ens esperaven amagats, no els hem vist i no ens hem pogut defensar ni tornar enrera, tan a prop que està la frontera... segur que algú ens ha delatat!
-Maquis de mierda, tendréis lo que habéis venido a buscar!
Sonen trets, l'esquena em crema y se'm pleguen els genolls. Al caure, veig una aranya que lluita per refer la seva teranyina esparracada. I a terra m'arriba la flaire de la molsa i els bolets, potser rovellons, ara n'és el temps.
I res més.
Es fa el silenci i esdevé, brutalment, la foscor.


Comentaris

  • Enviam relats a tribuna@guimera.info[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 24-10-2009 | Valoració: 10

    Hola;

    Sóc l'Antonio Mora Vergés.

    Els teus relats tenen "força"

    Et prego -. un cop més - que m'enm facis arribar a tribuna@guimera.info perquè moltes més persones en puguin gaudir.

    Gracies

  • Toneti:[Ofensiu]
    Llibre | 25-03-2005

    déu n'hi do! No m'ho pensava pas, de trobar-me aquest canvi argumental. Un recurs molt ben aprofitat.

    El títol, per aquelles coses dels prejudicis, et suggereix un escenari determinat. El meu serà diferent del teu, el d'ella diferent del nostre, però en definitva, segur que hi haurà molts elements comuns.

    Aleshores començo a llegir i la narració m'explica precisament el que jo esperava: la descripció d'un paisatge tardoral. I avanço en la lectura, i veig que arribo als darrers paràgrafs, i em pregunto... què em pretenia explicar.

    Però de sobte apareix: "Ens fan aturar a una clariana plena de fullaraca". Per tant, les paraules llegides fins ara no corresponen a un somieig del més pur estil romàntic. En aquell paratge, hi ha acció.

    I l'acció, que es correspon amb el final d'una vida, la del protagonista, passa com un llampec per davant dels nostres ulls.

    M'ha agradat. De veritat.

    Salut!

    LLIBRE

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: