La lleixa de Sant Jordi

Un relat de: toneti

Tot va ser molt ràpid. Un soroll esgarrifós, de cartró esparracat, seguit del txec, txec d'unes estisores, tallant els precintes. Després es desferen de sobte les tenebres, al irrompre un raig de llum dins de la caixa.
Encara no m'havia refet de l'ensurt, quan una grapa m'agafà pel llom, fent-me volar pels aires, i em situà just davant d'una lleixa farcida de companys, que em miraven esglaiats. Vaig romandre uns segons així, sospès en el buit, fins que una altra grapa em va fer un lloc, fent pressió a dreta i esquerra, i aconseguir entatxonar-me al bell mig d'aquella filera tan atapeïda. Immediatament es van sentir crits i protestes:
-Ei, ei, que ja som molts i aquí no hi cabem!
-Però què s'ha cregut aquest! Potser es pensa que ens podem arronsar com un acordió!
-Fóra, fóra, que la lleixa no aguanta més pes!
-No t'amoïnis, noi, sempre fan el mateix quan arriba un de nou, criden molt però no mosseguen -el que em parlava era el meu veí de l'esquerra, amb qui estava frec a frec, coberta contra coberta, i la seva veu era amable, amb un lleuger toc estranger- Permetem que em presenti, -va continuar- sóc "Aniversari" d'en Matthew Tree i aquesta és la lleixa de les novetats. Estem molt estrets perquè s'acosta sant Jordi, el dia del patró, sinó estaríem més amples.
-Tranquil, tranquil, aquest dies s'ha de tenir molta paciència i n'hi ha que la perden massa de pressa -aquest era el meu veí de la dreta i estirant el coll vaig llegir el seu títol, "A peu per Mallorca".
-No us queixeu tant!, va dir algú des de l'altre extrem, hagués pogut ser pitjor, com quan va arribar "L'ombre del vent", sort que va estar-hi poc temps.
Va esclatar una rialla general. Jo no gosava dir res.
-Però qui és aquest nou? -va dir una veu d'allà el fons- identificat, home!
Això anava per mi, no vaig tenir més remei que parlar.
-Em dic "Relatsencatalà.com".
-Punt què?
-Punt què no, punt com.
-Quin nom més rar... I qui t'ha escrit, nen?
Doncs... soc una obra d'un col·lectiu, és a dir no hi ha un autor... n'hi ha cinquanta.
-Quèèè? Cinquanta autors? I és clar, segur que són desconeguts!!! No se si ens prens el pel o desvarieges però això no pot ser, de cap manera. Jo soc "La pell i la princesa" i tinc el premi Josep Plà 2005, i aquí, al meu costat, hi ha "Per un sac d'ossos" que té el Ramón Llull, també d'aquest any. I la veritat, creiem que no ens mereixem compartir lleixa amb un novell escrit per una muntanya d'autors desconeguts i sortits de no se com!
-Ep gent, jo, "El pa negre", escrit per l'Emili Teixedor, tinc el premi nacional de literatura i no estic ni de lluny d'acord amb la vostra postura. Tots som novetats i no hi ha distincions a l'hora de posar-nos a la venda. I no m'incomoda ni mica està estret per fer lloc al nou company de les tapes blanques.
-I com diria la meva autora Maria Mercè Roca, "Els dies difícils" s'han de viure amb el cap ben alt. Molt bé, pa negre, jo penso igual que tú.
La polèmica anava pujant de to i la lleixa començava a tremolar amb tot aquell guirigall. "Anys de pit i cuixa" deia que en lloc de barallar-nos més valia que muntéssim una bona orgia, el "Fot-li que som catalans" ja volia arribar a les mans i fins i tot es sentia la veu del Dalai Lama dient que no ens oblidéssim de "El bon cor".
I just quan jo anava a ficar cullerada, per defensar els meus orígens, una nova grapa, aquest cop una mà femenina, em va arrapar pel clatell, extraient-me de la filera. Mentre m'allunyava, vaig veure com els companys de la lleixa em miraven bocabadats. Després, més a prop del taulell, una veu desconeguda va preguntar: Vol que li emboliqui per regal?



Comentaris

  • No comento però[Ofensiu]
    Biel Martí | 14-04-2005

    No comento però et pregunto si hi ha alguna manera de posar-me en contacte amb tu, ja t'explicaré via mail perquè. La meva direcció: rarus80@hotmail.com

    Gràcies.
    Biel Martí.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: