La treva

Un relat de: toneti

-Ja hauria de ser aquí- va dir el caporal, alarmat.
Ningú li va fer ni cas. Tothom va seguir menjant, sense aixecar la vista del plat.
-Ja hauria d'haver tornat- insistí el caporal amb veu més baixa, com si parlés per ell sol. I va callar. Tots li vam agrair. Me'l vaig mirar. Feia pena. Suposo que com qualsevol de nosaltres. Bruts, prims, plens de fang, sense afaitar. I ell, a sobre, preocupat. Si el capità que havia anat a cercar instruccions dels superiors no tornava, ell hauria d'assumir el comandament. D'oficials ja no en quedaven i el sergent, ferit al cap, quasi no hi veia. Els pocs que encara aguantàvem dependríem d'ell. Sí, per un moment em va fer pena, però, què? Tant li fa, no vaig dir res.
Remenant amb la cullera aquella pasta llefiscosa de patata i llegum que en dèiem menjar, em vaig concentrar en el silenci que ens envoltava. Al principi, quan van començar els combats, m'impressionaven els sons, els crits, les explosions... Ara eren els silencis, millor dit, els sorolls del silenci, petites fresses que em transportaven a escenes i records de la vida d'abans, quan era lliure i ningú parlava d'aquesta maleïda guerra que ens ho ha fumut tot enlaire.
El temps encara era fred, però el sol del migdia ja escalfava i els insectes, intuint la primavera, sortien a voltar. Vaig sentir el brunzit d'una abella a cau d'orella i, al mig d'aquells camps arrasats per l'artilleria, em xiuxiuejava que em duia un missatge, tranquil noi, que lluny d'aquí la vida segueix... Tot seguit el cucleig d'un corb a les altures va semblar que ens saludava avisant-nos del perill des de allà d'alt, ep nanos, a l'aguait, que l'enemic és a prop. Vaig mirar els meus companys que dormitaven o romanien callats. Tot estava en calma. Convenia gaudir-ne.
Portàvem molt de temps junts i n'havíem vist morir masses. Com conills, rebentats al mig del fang. I tot per què? Per acabar amagats dins d'una trinxera, envoltats d'enemics, sense comandaments ni instruccions per saber què hem de fer i on hem d'anar.
De cop i volta un espetec llunyà. I un altre. I un altre. Era una metralladora. Després res. Altre cop el silenci.
Ningú es va moure, ningú va dir res. Tret del caporal que, incorporant-se pàl·lid com la cera, enfocà l'horitzó amb els seus binocles.




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: