Contra rellotge

Apreciat lector, aquest escrit que tens a les mans hauria de tractar sobre una història referent al temps, no vull dir del temps meteorològic, el que fa avui o farà demà, sinó el temps com a noció fonamental, concebuda com un medi infinit en el qual se succeeixen els esdeveniments.
De fet, aquesta història a hores d'ara ja hauria d'estar acabada, revisada, corregida i lliurada segons lo pactat, però, degut a un contratemps, s'haurà d'escriure a contra rellotge, i això, parlant del temps, constitueix tot un repte.
És clar que potser estàs pensant que no sé com començar i que, parlant del temps, vull guanyar temps, o, lo que és pitjor, que t'estic fent perdre temps amb aquesta introducció. No era la meva intenció però tal vegada tens raó. Deixem-nos doncs de temps morts i entrem de dret a la història.
El primer serà definir el o els protagonistes, situar-los en una època, en una ciutat i un entorn social. Així, al nostre personatge li posarem nom i es dirà Fedor Malkovich Bertöck. Com ja s'intueix pel seu cognom és fill de pare rus i mare noruega. Té cinquanta-nou anys, és divorciat sense descendència, viu a Belgrad i, com a trets més rellevant de la seva personalitat direm que és un home solitari i un personatge fora del seu temps, i no pas per haver nascut un dos de desembre de mil vuit-cents noranta-nou (lo qual era motiu de burles dels seus companys d'escola que li deien que pertanyia al segle passat), sinó pel fet de que amb el seu caràcter sensible, lent i parsimoniós, hauria encaixat millor en una altre època.
En Fedor Malkovich és artesà i el seu taller està ubicat a la part vella de la ciutat, en un carrer estret que dóna a la plaça de la Revolució. Des del finestral a on té la taula on treballa es veu la popular torre del rellotge, adossada al antic palau reial, i, quan toca, els quarts i les hores li ressonen sorollosament pel local amb la infal·libilitat pròpia d'aquestes màquines. Tot un turment per un home que està convençut que la seva vida ha estat un reguitzell de situacions tardanes, i que creu que el seu destí ha sigut arribar tard a les fites vitals que fan que un mortal es pugui sentir feliç.
Per a començar va ser el darrer en néixer d'una llista de set germans. A l'hora d'estudiar ja no hi havia pressupost per ell i, tot i que valia per les lletres, es va resoldre que aprengués un ofici. Llavors va entrar d'aprenent al taller. Ens hagués anat molt bé per la història que en Fedor fos rellotger però no, al taller treballaven el cuiro i ell es va fer baster. Amb el temps i el seu caràcter pacient es va especialitzar en fer selles de muntar i al cap d'uns anys era un baster de renom. Feia selles de salt, de cursa o d'exhibició i els millors genets de l'esquadró de cavalleria de l'exèrcit feien cua per tenir una sella feta per ell. Però un cop més el destí li fa la mala jugada: just quan més èxit tenia, amb l'aparició dels vehicles, les noves màquines de guerra van deixar el cavall de banda i la clientela quedà reduïda a quatre aficionats que s'ho podien permetre.
I de la seva vida privada, què es pot dir? No gaire cosa. Potser pel rebuig d'haver estat membre d'una família tan nombrosa en Fedor va allargar molts anys la vida de solter. Es va casar ja gran, amb una dona molt jove que, dos anys més tard, se'n va cansar i el va abandonar. De llavors ençà només va amb prostitutes.

Aquesta tarda hi ha poca gent a la plaça. Només un petit grup de turistes s'apleguen al peu de la torre, com ja és habitual a aquesta hora, esperant al guia. La visita inclou l'observació de la maquinaria i les vistes panoràmiques de la ciutat des de la plataforma davant del rellotge.
Pugen la llarga escala de cargol, veuen els secrets de la part amagada del enginy i per fi surten a la plataforma exterior amb la ciutat als seus peus. Distrets amb la contemplació de les vistes, ningú se'n adona quan una persona es separa del grup i comença a enfilar-se com un drac, arrapat a les abraçadores de ferro que collades al mur, fan de graons. En arribar a les manetes del rellotge, s'abraça a la minutera i, fent força, fa palanca amb les cames contra la paret. Es sent un cruixit, crec, crac, i l'agulla es desprèn. Ara sí que els visitants segueixen amb ulls d'esglai la trajectòria que descriuen sobre els seus caps home i maneta, com un sol cos, fins a perdre's al buit. Els més agosarats miren a baix i veuen la carn i el metall, separats per un angle de quaranta-cinc graus, marcant la darrera hora sobre el paviment.
En Fedor, cansat de penúries i de que la seva vida anés sempre desfasada en el temps, tot i sentir retronar en el seu cervell cada hora que transcorria, com un càstig de Déu, s'havia suïcidat. L'endemà els diaris faran conjectures. Diran que tenia un mal lleig e innombrable agafat als bordells del barri vell que freqüentava; o bé que ja no tenia feina i que no podia mantenir el taller, però... qui sabrà mai els motius que han impulsat a aquest home per fer lo que ha fet? Només ell i ningú més.
Potser caldria dir, per entristir un xic més el final, que en el seu funeral no hi havia cap persona que el plorés, però no és veritat. Hi havia una dona, de la seva edat, que sí que plorava la seva mort. Era una veïna que tenia un comerç a prop i que sovint anava al taller a passar estones, per veure'l i xerrar. Estava secretament enamorada d'ell, però, infeliçment, aquells encontres que per ella representaven petits avanços cap a una relació amorosa, per en Fedor no eren més que una de les moltes maneres que hi havia de matar el temps.