El viatger

Avui dia tots viatgem. Sigui per negocis, per plaer o per nessesitat, amb poques hores anem d'un cantó a l'altre del planeta amb tota facilitat. I amb les noves tecnologies, només cal entrar dins d´un cibercafè per connectar i posar-te al corrent de tot.
Però aquest no era el cas d´en John Timothy, el dia que va decidir convertir-se en viatger. Nascut a Chicago el 1895, als trenta-quatre anys, cansat de la seva feina d´agent de borsa i ajuntant-se la crisi financera del vint-i-nou amb el fracàs del seu matrimoni, va vendre les propietats que encara tenia i va sortir de viatge en el sentit mes pur de la seva expressió. És a dir, amb la ment ben oberta, poc equipatge i sense data de tornada.
Seduït per les lectures dels llibres del Stanley i d´en Livingstone es va dirigir cap a l´Àfrica, endinsant-se en territoris de kikuyus i massais, seguint les passes dels famosos exploradors per la regió dels grans llacs, i disposat a deixar enrera els records de la seva dona i de la vida anterior. Després de mil peripècies i envalentit per l´èxit de la travessa va canviar de continent per resseguir de dalt a baix la ruta de la seda.
Les persones amb qui encara mantenia contactes, val a dir que cada cop mes esporàdics, tan punt rebien notícies des de Xina, com de Mongòlia o dels Urals fins les darreres des dels Himalayas, on li van perdre el rastre. En John, però, continuava viatjant, gairebé embogit per la idea de no tornar, sense aconseguir allunyar els fantasmes de la seva ex-dona i dels fracasos del passat. Fins que cinc anys més tard, travessada la Patagònia, va arribar a Tierra de Fuego, al sud de l´Argentina, on quasi s´acaba el món.
Els pocs habitants d´aquests paratges australs son gent acollidora amb els forasters. Mentra a fora bufen vents gèlids, a la vora del foc s´expliquen contes i llegendes i una d´elles, la història de la Iuany, encara posa la pell de gallina als qui l´escolten.
Els indígenes d´aquestes terres quan van arribar els primers colons blancs eren els onas, un poble de caçadors organitzat en clans familiars. En els temps de la febre de l´or els onas van ser perseguits i exterminats i segons les cròniques argentines es pagava una lliura esterlina per indi mort. La Iuany era la filla més bella del cap del clan. Quan els blancs van atacar el seu poblat la noia va fugir amb un nadó de tres mesos. Embolicada amb pells de guanaco es va perdre entre les parets de gel i ningú la va trobar. Diuen que la van acollir els llops marins, a la badia que duu el seu nom, on viu la colònia. I que de nit, quan el vent xiula entre les agulles de la glacera, encara es pot sentir a la Iuany com plora i demana ajuda, esperant que algú de la seva tribu la vingui a rescatar.
En John va quedar molt afectat en acabar la història. D'alguna manera s'identificava amb aquella noia perduda entre els gels; ell també es sentia perdut voltant pel planeta, a l'espera de trobar algú que el lliurés de tanta solitud. I aquella nit no va dormir. Ni la següent. Amb cada ventada sentia plorar la dona i la veia, com el cridava, amb els ulls plens de llàgrimes glacades.
El tercer dia va matinar. Amb el primer raig de sol va creuar la badia remant damunt d´una canoa de fusta. Els llops marins bramaven veient apropar-se l´intrús. Mes tard, els homes que el buscaven van observar com les seves petjades es perdien cap a dins de la glacera. No hi era. Potser cercava la india de la llegenda, va dir un del grup de rescat, mig en conya. Li van seguir el rastre fins que una tempesta els va fer tornar. I, passat un mes, com feien sempre en aquests casos, el van incloure a la llista de desapareguts.