Clic!, la fotografia

Un relat de: toneti

¡Clic! El mecanisme automàtic va fer avançar el rodet deixant-lo a punt per impressionar el següent negatiu.
En Robert va guaitar al seu voltant. Ja tenia la primera imatge. Una panoràmica de l'escenari a on esdevindran els fets. Ara cal fer ressaltar els detalls, va pensar, mentre arrossegava el trípode amb la màquina cap un altre angle de l'estança, a la seva dreta. Va enfocar la paret més alta de les golfes. De fons, l'antic moble de fusta noble amb els prestatges plens de llibres que, al morir l'avi, va ser traslladat del saló biblioteca a aquell racó de la casa que no hi pujava ningú, condemnat gairebé al oblit. I davant del moble en un primer pla, el cavall de cartró. Ell s'hi havia passat hores allà dalt, de petit, mirant-se els llibres de l'avi pujat damunt del cavall, galopant per les estepes de la seva pròpia imaginació. Y !clic!, ja estava feta.
La següent fotografia feia dies que la havia visualitzat. Era una composició de varis objectes abandonats a les golfes que ell havia ajuntat dins d'un mateix enquadra i que tenien un denominador comú: tots estaven relacionats amb la seva mare.
Al mig, el maniquí que feia servir una modista per ajustar-li els vestits que el seu home, es a dir, el seu pare, sempre li regalava. A un costat, el bagul on la mare havia guardat tota aquella roba. Quan ja estava malament del cap s'hi passava tardes senceres remenant-lo i emprovant-se-la. Deia que volia estar maca per quan el pare, ja difunt, vingués a recollir-la. I a l'altre banda una cadira. La cadira on seia la mare els darrers mesos, amb la mirada perduda, hores i hores, sense dir res. Aquesta fotografia era un petit homenatge que li feia a ella i per un moment li va semblar que tot allò prenia vida al voltant del seu record. ¡Clic!
A continuació va preparar la màquina per fotografiar la biga. El sostre de fusta de les golfes baixava amb pendent i descansava sobre unes magnífiques i ben polides bigues de pollancre. En va triar una, a mitja pendent, a prop de la claraboia. ¡Clic! Hi havia prou llum, tot era perfecta.
Ja només li quedaven dues imatges per retratar, abans de l'apoteosi. Eren primers plans de dos objectes inanimats, una soga i un tamboret. Las va fer ràpidament, excitat per l'emoció del moment, com l'atleta que s'accelera en veure com s'acosta a la recta final.
De molt jove el fa fascinar la fotografia per aquesta capacitat de capturar i empresonar el passat immobilitzant-lo en una imatge. En va aprendre i s'hi va dedicar. Havia captat escenes esgarrifoses fent de corresponsal a països en guerra i havien passat milers de personatges pel seu visor. Però el reportatge d'avui seria el millor de la seva vida, si més no el de la seva mort.
Un cop col·locada la màquina amb el trípode a l'alçada adequada, fet l'enquadra i enfocada, encara disposava de quaranta segons, mercès al dispositiu de retard, per situar-se al seu lloc. Ho va fer. Va tenir temps d'enfilar-se dret al tamboret i passar el coll per dins del nus de la soga. La resta va ser fàcil. Abandonar-se i deixar-se anar com un plom, cap el buit.
I mentre es balancejava, la màquina va fer ¡clic!


Comentaris

  • Una història...[Ofensiu]
    rnbonet | 10-02-2006 | Valoració: 9

    ..original, rodona, ben estructurada i seqüenciada.
    Llàstima d'algunes errades ortogràfiques. En general, però, paga la pena llegir-la.
    PS. Estic fent un tomb pels "afortunats" companys de viatge de RC2.0
    El relat dels 'maquis' també m'ha sorprès gratament.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: