El darrer tango a París

Un relat de: toneti

Mentre l'aparell encara lliscava per la pista d'aterratge en Mario Corelli va mirar per la finestreta i se li va escapar un somriure dels llavis en veure el rètol que llüia l´edifici cap a on es dirigia el seu avió : " AEROPORT D´ORLY. BENVINGUTS A PARÍS. " Va respirar profundament. Ja era al cor d'Europa, per fi arribava a París. Enrere quedava el seu país, l´Argentina, un gegant amb peus de fang que s'ensorrava dia a dia dins d'un pou de misèria sense fons.
A causa del seu cognom Corelli -el seu avi era italià- els seus enemics li deien "el mafiós", però ell mai ho havia sigut de mafiós. Tenia moltes amistats i molts coneguts ben situats, això sí, i gràcies a ells havia pogut guanyar molts diners, sobretot en temps dels militars, a l'època d'en Videla. Però mai havia utilitzat la violència ni contractat cap sicari per fer feines brutes. Els seus negocis havien sigut sempre nets i qualsevol hagués aprofitat aquelles oportunitats si les hagués tingut. Ell gestionava la venda de les finques i propietats que li proporcionaven els militars i arreplegava unes comissions altíssimes per fer-ho. Només li demanaven discreció i això no era gaire difícil de complir. Total, arreglar uns papers i no fer preguntes. Ell no en sabia res dels desapareguts.
De camí cap a l'hotel en un taxi, en Mario Corelli observava el paisatge urbà, tenyit de gris per un dia d'hivern sense sol i li semblà alhora atractiu i misteriós, com si fos un reflex de com veia ell mateix el seu futur a partir d'ara: atractiu, per haver escapat tan ben parat del naufragi ; misteriós, pel fet d'improvisar una nova vida a l'estranger.
En passar per la placa de la Concorde un record li va saltar de sobte a la ment, com fugint de l'oblit: la placa de las Madres de Mayo. Sort que la seva dona s'hi va negar en rodó a acceptar aquell nadó que els oferien els militars. Ell no gosava dir que no, per no contrariar el coronel, però ella es va mantenir ferma dient que ja en tenien prou de fills. Encara bo, perquè "las dichosas madres" han acabat donant maldecaps a més d'un…
Un cop instal·lat a la seva habitació, després d'un bany i desfet l'equipatge, en Mario Corelli va decidir sortir. Res millor que fer un passeig, a peu, pel París de sempre, assaborint aquella sensació d'alliberament que per moments l'aclaparava. Es dirigí cap a Montmartre, la basílica, el barri llatí. A Buenos Aires també hi havia un barri així, ple de bohemis, amb carrers estrets; allà hi va néixer el tango "barriobajero" que més tard va triomfar a París i a tot el món.
Tot i que el dia era humit, no plovia i era agradable caminar. En passar davant d'una cafeteria va mirar a l'interior a través dels vidres mig entelats. Una parella, agafant-se les mans, es mirava als ulls aliens a tot el que succeïa al seu voltant. Es va recordar de la Nilda, la seva dona. Es tornarien a veure? Probablement no, no es veurien mai més. De fet, de la manera que ell va marxar, ja no pot contactar amb ningú d'allà dins. Quan va saber que hi hauria la devaluació va tenir el temps just per transferir tots els diners als comptes de Suïssa abans que els socis se n'adonessin. El deuen estar buscant. Seria massa imprudent donar senyals de vida. No. No es veuran mai més. Però per a ell ha començat una nova vida. Prop de Suissa on té els calés. I no li faltarà de res.
La silueta de Notre-Dame es retallava contra el cel gris, mentre pel Sena baixaven lentament las barcasses quasi buides de turistes. I és clar, la torre Eiffel s'alçava desafiant els núvols amb la seva aparença fál.lica. A l'altre costat dels Champs Élysées el va atraure una enorme sínia de fira que girava a prop del riu, i donava al decorat un definitiu aire felliniá. S'hi va acostar. La immensa sínia l'havien muntat per celebrar el canvi de mil·lenni però a causa de l'èxit obtingut, no seria desmuntada fins a finals del dos mil dos. De fet, segons deia el rètol, les vistes des de dalt superaven en molt les que es podien gaudir des de la famosa torre.
Tot i que feia un dia emboirat, valia la pena. Hi va pujar. La sínia es va moure i es va tornar a aturar perquè pugés un altre passatger, just a la cistella de darrere seu, mentre ell es gronxava suspès en l'aire. Tot seguit va arrancar, no era un dia de massa visitants.
Ningú va sentir els dos trets disparats amb el silenciador. Van sonar com dos cops secs, just quan les cistelles estaven en el punt més alt del recorregut i la d'en Corelli començava a baixar. Contemplava les vistes dels teulats de la ciutat amb els ulls ben oberts, mentre dues taques de sang s'anaven engrandint al seu clatell, mig xuclades per la bufanda que li embolicava el coll.
L'endemà els diaris de més tirada de Buenos Aires ressaltaven la notícia en primera plana : "MARIO CORELLI ESTABA EN PARIS. ALLÍ BAILÓ SU ÚLTIMO TANGO".







--------------------------------------------------------------------------




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: