El repartidor de pizzes

Un relat de: toneti

Va agafar la pujada de Montjuic a tota velocitat. La moto li va patinar a la primera corba, però la va dominar. El motor, minvada ja l'empenta, va anar ranquejant a mitja màquina fins arribar al pla del castell. Allà es va aturar.
Va mirar el plànol que li havia fet l'encarregat, per orientar-se en aquella urbanització que no coneixia. De fet coneixia ben poc Girona, tot just feia un mes que hi vivia, des que havia sortit de la presó. Però fent de repartidor s'havia tingut que espavilar per nassos, i ara, ja sabia fins i tot les dreceres per esquivar el tràfic.
Li havien dit que allò era un barri de rics. De nit no es veia gaire cosa però el carrer a on anava a lliurar l'encàrrec, que començava just a on s'havia aturat, no era precisament el d'un suburbi. Torres immenses, envoltades de tanques que amagaven jardins acurats, i alguns cotxes de luxe, aparcats al davant, delataven les bones economies dels que hi vivien.
Va arrancar la motocicleta aprofitant la baixada i va frenar davant del número vint-i-sis. Un gos el va escridassar des de l'altra banda del clos quan va acostar-se per polsar el timbre. Una veu femenina el contestà dient-li que entrés sense por, que el gos estava lligat. De fons va sentir música i xivarri. Aquests estan fent una festa, va pensar, mentre carregava amb prou feina les caixes de cartró amb les quatre pizzes variades, format superior, i l'albarà del lliurament.
En arribar al porxo, un cop travessat el jardí, van obrir-li la porta de la casa. Es sentia música, gent que reia, remor de converses i copes brindant. Però el que veritablement el va impressionar va ser l'aparença de la noia que l'esperava sota el llindar. Tot i el fred que feia a fora, anava descalça i duia una mena de vestit d'estiu de coloraines. Es veia que no portava sostenidors, però el millor de tot era l'aire sensual que respirava: era jove, tenia un bon cos i una cara bonica, la cabellera rossa deixada anar, els llavis carnosos i uns ulls d'un blau tan transparent, com no havia vist mai.
-Per fi han arribat les pizzes, amb la gana que teníem, passa, passa noi, que fora fa fred -li va dir amb un somriure, fent-lo entrar al rebedor i tancant la porta de la casa.
. La noia va desaparèixer darrera una porta de vidres fumats a on hi havia la gresca, sense recollir-li les capses. Va sentir com reien i parant l'orella va entendre que parlaven d'ell.
-I dius que està bo aquest pàio?, va dir una veu. Com un tren, va respondre una altra, que li va semblar la veu de la rossa. Doncs diguem-li que passi, va dir una tercera , i totes van esclatar a riure.
La silueta amb el vestit de coloraines es va dibuixar a l'altra banda del vidre fumat i la porta es va obrir. La rossa li va fer un gest perquè entrés.
-Et volen conèixer i em diuen que passis, no et fa res, oi? Per cert... com et dius?
-Jo Marc. I tu?
-Jo sóc la Mónica.
Al entrar, unes quantes mans el van guiar fins una taula a on va deixar la seva carrega. Al primer cop d'ull es va adonar de que tots anaven molt col·locats. Varies parelles jeien als sofàs i algunes estaven mig despullades. D'altres ballaven i bevien i alguns ja s'atansaven per atacar el menjar recent arribat. Hi havia fum i es flairava la marihuana. Tres noies, -que deurien estar sense parella, va pensar ell- el reclamaven.


-Qué vols beure, nen?, vols una ratlla?, tens gana?, jo molta, i a veure què hi tens aquí... La més descarada li grapejava el paquet mentre, rient, li descordava el pantaló. Però ell no es va tallar ni un gram. A la presó havia tastat tot tipus de drogues i no el tombarien amb un parell de ratlles i una mica d'alcohol. I portava molta fam de sexe endarrerida.
Va tenir que jugar una bona estona amb les altres fins que la rossa es va decidir. El vestit va volar pels aires mentre una ma experta li col·locava un preservatiu. I allà mateix, davant de tothom, nua de cap a peus, el va cavalcar entre les rialles i el divertiment dels altres.

Per fi, tres o quatre hores més tard es va incorporar i va cercar la seva roba entre cossos, gots, cendrers i ampolles buides. La sala semblava un camp de batalla. No en coneixia a cap dels que encara romanien desperts i ningú es va fixar en ell quan, ajustant la porta, va sortir al rebedor. Ja anava a marxar quan va veure el munt d'abrics i bosses als penjadors. Aquella colla de nens benestants s'havien divertit a costa seva, just era que paguessin la diversió. Havia estat un any a la garjola per un petit furt, però els pares d'aquells cadells probablement eren molt més lladres que ell, i no l'empresonarien per haver-se cobrat el que, a fi de comptes, era un servei.
Ràpidament va buidar carteres i portamonedes, agafant tan sols els diners. Ja clarejava mentre enfilava la carretera de la baixada de Montjuic cap a la ciutat. L'aire fred de la matinada li tallava la cara i, a la primera corba, va tornar a patinar.

L'endemà es va acomiadar d'aquella feina dura i mal pagada, que no li agradava gens. A la mili s'havia tret el carnet per a conduir camions, i feia poc que li havien parlat d'una plaça en una empresa de transports internacionals de Girona. Ara, que disposava de diners extra per sobreviure, era el moment de provar de fer el salt.

Al gerent li va caure bé. Després d'una llarga xerrada, en comprovar que el noi desitjava veritablement la feina, li va dir que quedava admès per a fer la primera prova. Tan sols tenia que pujar a l'oficina del primer pis i demanar per la seva filla, que li prepararia el contracte laboral. Va anar-hi tot seguit.
-Mónica, aquest noi demana per tu - digué la recepcionista.
I en veure la rossa, un cop més es va perdre en la mirada d'aquells ulls d'un blau tan transparent, com no havia vist mai.





Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer