Pagava la pena morir [Tema Bogeria]

Allò era un infern. Els rius de lava sorgien d'arreu, les cases de pedra es cremaven al meu voltant. Xiscles de dones i nens. L'horror marcat als seus rostres i sobretot, aquell olor matusser a pèl cremat que em feia trontollar la ment i els budells. El terra em cremava sota les sandàlies, el fum em feia plorar els ulls. No vaig deixar de córrer. Vaig sentir una sotragada i el terra es va obrir als meus peus. Vaig relliscar. Algú em va agafar la mà i em va salvar però ni tan sols es va aturar perquè li donés les gràcies. Vaig arribar al mar i amb expressió horroritzada em vaig aturar a mirar aquella hecatombe: centenars de persones que s'havien llençat a l'aigua salvadora, cridaven escaldats dins les aigües bullents.

Estava desesperat. El rius de lava em rodejaven. No podia fer res. Un tercer riu de lava va sorgir de la fissura que gairebé m'havia atrapat uns instants abans. Venia directe cap a mi. Per un instant, aterrat, vaig pensar a córrer, però no podia anar en lloc. Vaig sospirar i vaig mirar la meva ciutat en flames per una ultima vegada. Era un espectacle magnífic. Mentre la calor abraçadora llepava ja les meves sandàlies, i espurnes de foc queien sobre la meva túnica, vaig pensar que aquella era una oportunitat única de veure la natura més extraordinària. Potser em prendreu per boig, però pagava la pena morir per veure allò.

I ara, dies, setmanes, anys... segles després, contemplo encara la meva ciutat, Pompeia, aturada en el temps. I jo amb ella, colrat de cendra i convertit en estàtua cremada. Per fi estic mort i el dolor ha cessat