onze de setembre [1945]

era dimarts, dia del gos, de matinada.
els músics ja havien fet les maletes
mentre al cinema es lluïen les actrius.

el nadó va trucar a les entranyes
àvid de saber què passava al defora.
tres persones, tal volta quatre o cinc,
li van fer cas. dolors de part, espera
il·lusionada, ara ja, ara no encara.

la llevadora, que sap de remeis,
optà per aplicar teràpia antiga.
si el cap no surt, si no n’hi ha prou
ni amb ungüents ni massatges,
la posarem, primer, a la gatzoneta,
després, que s’agafi de la soga
o, si cal, que es pengi de la porta...
teràpia ancestral, infal·lible, diuen.
a poc a poc, entre xiscles i esbufecs
–ai pobra mare, pobreta mare!–,
per fi, vaig treure el cap, i els peus.
uns braços amatents, talles de sang,
aigua calenta i un gemec assossegat
prou conegut, em reberen eufòrics.
vaig notar uns dits furgant-me la boca
i recordo que de la gola sorgí un vagit,
quelcom insòlit com l’aire, com la llum...
devien ser les cinc tocades quan, de sobte,
algú estroncà el nostre estimat lligam.
llavors, em sentí sol, per uns instants,
car, d’immediat, vaig retrobar el batec,
la veu, l’escalfor amorosa d’un cos
que havia fet meu al llarg dels dies.
i vaig sentir enraonar i plorar de joia;
i també aquell altre parlar greu i familiar,
ple de satisfacció. quin nom li posem?

de gran, m’ho contaren tot, fil per randa.
i, a més, que eren anys molt i molt feixucs,
que se sentien encara cançons de guerra,
que plorava massa i desvetllava els soldats,
que el pare havia patit anys de represàlia,
que la mare, que ma germana...
que... no era gens fàcil infantar un fill
en aquelles circumstàncies, però sort que sempre
s’escola algun raig de sol enmig de la tempesta.

i en això estem, retent honors a l’efemèride.