On ets?

Més que res perquè últimament comento alguna cosa i ja ni penso a valorar!

Però aquesta vegada sí. L'ocasió s'ho mereix!!!

Només et diré que m'acabo d'assabentar ara mateix que has guanyat aquest premi. I m'ha fet especial il·lusió que fos algú que conegués per una raó molt senzilla: en aquesta cinquena edició del concurs de Campdevànol, en la modalitat de poesia, jo també hi havia participat. I ja veus! Ni el tercer! Hi vaig enviar un poema que tinc penjat en aquesta web, tot i que el vaig retocar una mica. Per si mai el vols llegir (potser ja ho has fet, no sé) es titula "De 4 de juliol a 4 de juliol".

Bé, deixem-nos de romanços i anem a comentar el teu poema que és el que interessa.

Has marcat el ritme de les vuit estrofes amb una pregunta final en cada una d'elles (i per partida doble al final de tot). Així esbosses la pauta o el compàs de lectura, i dónes el ritme al poema.

Les dues primeres estrofes, a mode potser d'introducció paulatina, tenen només 4 versos, i en totes dues enumeres allò que trobes a faltar.

En la tercera estrofa planteges la idea del record. I com no podia ser d'altra manera, amb una dolçor i romanticisme adequat al sentit del poema i que es desprén del primer vers: "Mirant les estrelles...".

En l'estrofa subsegüent trobem la idea d'autoculpabilitat respecte a aquella buidor. I aquí, a diferència de les tres estrofes interiors, la pregunta canvia substancialment. Ja no és del tipus "On ets?", sinó "Em podràs perdonar?"

En l'estrofa següent, matises aquesta idea d'autoculpabilitat. Intentes excusar-te ("no et volia cap mal", "va passar i no s'hi pot fer res"...). I la pregunta del final sembla més aviat retòrica, perquè es d'aquelles preguntes que, qui les formula, sembla presumir-ne la resposta: "has fugit perquè et vaig traïr?"

En les dues estrofes posteriors intentes arreglar la situació. Vols que tornis, esperes que algun dia això sigui possible. Li ho demanes amb "t'estimo" inclòs, amb frases de l'estil "tinc ganes de veure't de nou"... És el clam que molt bé t'ha indicat la Llibre (que es fixa i se sap adonar amb gran encert de tots els detalls, per aquells que no ho sabíeu ;-)

L'última estrofa comença de manera ben desalentadora: "veig que t'he perdut". Això et fa adonar de com n'era, d'important. De fet, sempre es diu que les persones valorem poc el que tenim fins que ho perdem. Ho has perdut i descobreixes com n'era, d'imporant.

Però conserves l'esperança als últims versos! És com el somriure final d'un poema romàntic:

"Espero el teu retorn...
Em creus? Tornaràs?"

Vols que torni. Ja no li ho demanes, ho desitges.

Bé, aquest ha estat la meva aportació a les lectures i observacions d'aquest poema! Feia temps que no et llegia i em sap greu. A veure si de mica en mica em vaig posant al dia.

Una forta abraçada i, altra volta, moltes, moltíssimes felicitats pel premi (d'algú que també es va presentar i no va ni quedar tercer!)

Salut,

Vicenç

que hagis guanyat el primer premi (és amb aquest poema, oi?), tan bell, ben escrit (tot i que amb alguna falta) i ben estructurat. Parla de sentiments humans que a tots ens toca. Quant el contingut, per si té a veure amb tu, jo li faria notar a la protagonista que, si en el seu moment va engegar a dida al noi, seria per algo. Que quan recordem des de la distància només recordem les coses bones. I que si ell la sentís i tornés, podria ella assegurar que no se'n tornarà a cansar?
M'ha encantat conèixer-te en persona
`Glòria

llençat des del buit de la solitud i des del dolor de l'enyor.

Hi ha el penediment, la incertesa del futur... i el desig ferm de retrobar allò perdut. Tot tenyit de paraules triades amb la delicadesa del sentiment sincer.

I contínuament, en tot moment, la recerca de l'ésser estimat i de tot allò que significa:

"On han anat?
On són les teves paraules?
On has marxat?
Em podràs perdonar?
Has fugit per què et vaig trair?
Si et dic una d'aquestes frases tornaràs?
Algun dia serà possible?
Em creus? Tornaràs?"

Amb tot aquest seguit de preguntes, la veu poètica va elaborant un clímax ascendent. Primer pregunta pels ulls i la mirada, després per les paraules, més endavant per la persona... on has marxat?

I a partir d'aquí ja inicia el tractament del conflicte que motiva el poema: demana perdó i es pregunta el per què, de l'allunyament. Tot i que és una pregunta retòrica perquè de fet, la resposta és dins seu.

I un cop plantejat el problema... l'intent de resolució: tornaràs?... serà possible?... Però per damunt de tot, em quedo amb la pregunta del darrer vers: "Em creus?" Considero que tanca molt bé la línia conceptual del poema.

Fins la propera,

LLIBRE

PS.- I felicitats de nou pel premi !!!

Que macu!Ais a vegades fem coses de les q ens arrepentirem sempre i aquest ens vindrà a la memòria i ens torturarà...
Però saps, arrepentexte de les coses que has fet n de les q no has fet per por o algo...
Jo si foss aquesta persona tornaria, espero q ell/ella també torni...
Cuida't!

A mi em va pasar una cosa molt semblat a tu, i és veritat això de que no saps realment quan val una persona fins que no la perds. Abans de que sigui tard, t'has d'adonar del que vols, o potser el perdis per sempre.
Per mi ja és massa tard.
Molts petons i espero que continuis escribint així de bé!

La veritat es que amb aquest relat m'he sentit molt identificada, perquè em va passar una cosa semblant... No ens adonem del que perdem fins que no passa, pero ki et diu ke algun dia akell somriure perdut tornarà a ser amb tu? Encara que potser li fessis mal, si li dius tot això segur que ho entendrà...

El troç k m'ha agradat molt és:

"Per acabar podria dir-te:
T'estimo, torna aviat.
Però semblen sentiments d'amor...
T'estimo i et trobo a faltar.
Si et dic una d'aquestes frases tornaràs?

I es que es veritat que es pot estimar de moltes maneres i no ha de ser amor.. a vegades t'estimes a aquella persona i no sabries ben bé com definir-ho, xo saps que es impresindible x tu...

D debò, un relat genial, amb sentiment, ben expressat....

Et seguiré llegint, petons,

bDjER

Mmm, no tan sols és el què diria desprès d'escoltar aquests veros de tan dolça veu, sino que et vindria a trobar. Acabes cada estrofa amb una pregunta de la que només tu en tens la resposta, oi? Saps perquè va fugir, i saps perquè no tornarà, o potser sí. I sí, crec que ho has expressat molt bé, mmm, i et quedaràs esperant? Jo no ho faria, mmm, aniria a buscar-lo per dir-li tot això que has expressat de manera tendre i suau.

Ostres! si em diguessin això, jo tornaria! jeje.
"On ets?" Ona has anat? On has marxat? On se t'han endut les meves paraules, que sense pensar-hi, un mal dia vaig dir? On és que amagues el teu rostre i dissimules la teva mirada que em fa ballar el cap?

"Espero el teu retorn". Tornaràs? Vull poder tornar a observar aquells ulls que em feien respirar. Aquella mirada que em deixava somriure.

Molt bonic!

Hola,
no acostumo a escriure poesia però crec que la retòrica es gairebé perfecte, tal i com s'ha com s'ha dit en algun altre comentari.
M'encanta el joc d'algú que troba a faltar a un altre i es fa preguntes alhora. I, sobretot, les expressions que uses. Toques la fibra del cor.
Fins aviat,
Ismael

Un crit d'enyorança i nostàlgia, un poema que transmet uns sentiments molt intensos i sincers, un enyor immens.
Demana perdó a la persona estimada i espera el seu retorn amb el cor obert.
Molt dolç i amb un missatge molt clar.
Una abraçada i molta inspiració!