Olor de llibertat

Quan em van trucar per dir-me que l’àvia havia traspassat, vaig notar com el món se m’aturava. Vaig quedar-me quiet, amb el telèfon encara a la mà, com si no sabés què fer amb aquell silenci tan pesant. No plorava. Encara no. Només aquell buit... com si m’haguessin tret una part del cos.

Sense pensar gaire, vaig anar a la calaixera del menjador, la vella de fusta clara on guardo records que em fan companyia quan tot s’enfosqueix. Vaig remenar entre llibretes, fotografies, i allà el vaig veure: el casset. Petit, de plàstic fumat, amb la caràtula acolorida de Legend, de Bob Marley

L’àvia me’l va regalar quan tenia disset anys. Tornava d’Andorra, on havia anat amb les seves amigues —un cap de setmana per respirar, solia dir. Sempre duia alguna cosa per a tothom, però aquell cop em va mirar amb una guspira especial als ulls i em va allargar el casset.

—Vaig entrar en una botigueta de música —em va explicar— i li vaig dir al noi que em recomanés alguna cosa pel meu net de disset anys.
I ell li va somriure i li va donar Marley. L’àvia ni sabia qui era. Però me’l va embolicar com si fos un tresor.

—He pensat que t’agradaria. Fa olor de llibertat —em va dir.

I així vaig descobrir el reggae. El ritme lent, l’aire càlid de Jamaica sortint d’un petit altaveu. La veu de Marley va passar a formar part de la meva banda sonora vital.

Recordo que una tarda, rient amb l’àvia, li vaig dir:
—Imagina’t, àvia, que en Bob Marley t’apareix un dia i et fa provar un porro!

Ella va esclatar a riure, amb aquella rialla que se li escapava entre dents i arrugues.

—Ai, nen, si m’ho demana ell, potser sí que m’hi animo... però que no sigui gaire fort, eh?

Vam riure plegats com si fóssim còmplices d’un secret tendre i impossible. Aquell era el seu superpoder: fer que fins i tot el més surrealista es tornés càlid i humà.

Ara que ja no hi és, torno a escoltar el casset. El so és una mica gastat, com si cada nota portés records a dins. I mentre sona "Three Little Birds", la veig asseguda al seu balancí, picant de peus al ritme, amb un somriure lleugerament trapella.

I sí, ara ploro. Però amb agraïment. Perquè em va estimar d’una manera tan autèntica, que fins i tot la seva absència sona com una cançó.