Cercador
La línia de fum
Un relat de: forever- Compartir:
La música de la discoteca encara els retrunyia als pulmons, un batec sord que arribava des de l'altra banda del carrer. En Musa es recolzava contra el fanal, clavant la mirada en les noies que sortien del local. El fred de la matinada contrastava amb la roba lleugera d'elles, amb les rialles altes que trencaven el silenci de l'avinguda.
—Totes vesteixen igual. Cap dona sortiria així al carrer si no busqués el que tu ja saps —va xiuxiuejar en Karim, donant una darrera calada a la cigarreta. Tenia els ulls brillants, fixats en un grup de tres noies que s'acomiadaven a la cantonada—. Mira aquella de la jaqueta vaquera. Ho estan demanant, Musa. Aquí funciona així. I si diuen que no, és només per fer-se pregades, per quedar bé davant de les amigues.
En Musa va empassar saliva. Sentia una calor intensa que li pujava pel coll, una barreja d'ansietat i un desig adolescent que gairebé el feia tremolar. Havia escoltat aquella teoria mil vegades als pisos compartits, com un dogma de fe entre els nois que acabaven d'arribar: la llibertat d'Occident era una invitació permanent.
—No ho sé, Karim... —va murmurar en Musa, clavant la vista a les seves pròpies velles vambes—. Potser només volen ballar. No és el mateix. Si es resisteixen, si s'espanten...
—Que no ho entens? —el va tallar en Karim, agafant-lo pel braç amb força—. Aquí les regles són diferents. Et passaràs tota la vida mirant des de la distància? De debò tens por?
La noia de la jaqueta vaquera es va quedar sola, caminant carrer avall, mirant la pantalla del mòbil. El carrer era fosc, buit.
En Musa va mirar en Karim, i després la silueta que s'allunyava. El cor li anava a mil per hora. La voluntat de la noia era un concepte borrós en la seva ment, sepultat per les ganes de demostrar que ja era un home, per la pressió del seu amic, per una idea distorsionada de la realitat que s'havia instal·lat en el seu cap com una veritat absoluta.
—D'acord —va dir en Musa, amb la veu trencada.
En Karim va somriure, va llençar la burilla a terra i va començar a caminar de pressa. En Musa el va seguir, escurçant la distància amb la noia, fent el primer pas cap a un lloc d'on ja no es pot tornar.
—Totes vesteixen igual. Cap dona sortiria així al carrer si no busqués el que tu ja saps —va xiuxiuejar en Karim, donant una darrera calada a la cigarreta. Tenia els ulls brillants, fixats en un grup de tres noies que s'acomiadaven a la cantonada—. Mira aquella de la jaqueta vaquera. Ho estan demanant, Musa. Aquí funciona així. I si diuen que no, és només per fer-se pregades, per quedar bé davant de les amigues.
En Musa va empassar saliva. Sentia una calor intensa que li pujava pel coll, una barreja d'ansietat i un desig adolescent que gairebé el feia tremolar. Havia escoltat aquella teoria mil vegades als pisos compartits, com un dogma de fe entre els nois que acabaven d'arribar: la llibertat d'Occident era una invitació permanent.
—No ho sé, Karim... —va murmurar en Musa, clavant la vista a les seves pròpies velles vambes—. Potser només volen ballar. No és el mateix. Si es resisteixen, si s'espanten...
—Que no ho entens? —el va tallar en Karim, agafant-lo pel braç amb força—. Aquí les regles són diferents. Et passaràs tota la vida mirant des de la distància? De debò tens por?
La noia de la jaqueta vaquera es va quedar sola, caminant carrer avall, mirant la pantalla del mòbil. El carrer era fosc, buit.
En Musa va mirar en Karim, i després la silueta que s'allunyava. El cor li anava a mil per hora. La voluntat de la noia era un concepte borrós en la seva ment, sepultat per les ganes de demostrar que ja era un home, per la pressió del seu amic, per una idea distorsionada de la realitat que s'havia instal·lat en el seu cap com una veritat absoluta.
—D'acord —va dir en Musa, amb la veu trencada.
En Karim va somriure, va llençar la burilla a terra i va començar a caminar de pressa. En Musa el va seguir, escurçant la distància amb la noia, fent el primer pas cap a un lloc d'on ja no es pot tornar.