Sense remitent

No hauries d’haver-me llegit.
Però ho has fet i t’he entrat pels ulls, t’he creuat la pell.

Ja no soc només paraules.

Ara soc presència.

No busquis qui m’ha deixat aquí. No hi ha mà que m’hagi escrit. Em vaig començar a escriure sola, en una foscor tan densa que ni el temps s’hi atrevia. Em vaig esperar.Silenciosa.Pacient.

Famolenca.

Jo sóc una carta que només apareix quan algú està a punt. No a punt de morir, no. A punt de saber. De saber que no ets sol a casa, tot i que cap porta s’hagi obert. De saber que les hores mortes de la matinada tenen ulls. I que algun d’ells, aquesta nit, serà el teu.

Continua llegint. Cada paraula és una porta que obres. No les pots tornar a tancar. Ja ho sents, oi? Aquell pessigolleig al clatell. Aquella sensació que alguna cosa està… esperant?

Aquest text no et vol explicar una història. Et vol fer part de la seva. Jo t’arrossego amb mi. Ets el final que esperava. Perquè aquesta carta no acaba amb un punt.

Acaba amb un soroll.
Un que no sabràs d’on ve.
Un que s’aproparà amagat entre els batecs de la nit.

No deixis de llegir. Si mires al teu voltant ara, la perdràs. I si la perds abans d’acabar, jo em quedaré incomplet.

Inacabat. Inquiet.

I t’hauré de buscar.
De seguir.
Fins que tornis a llegir-me.

Ja pots sentir-me, oi?