L'habitació del mirall

Va despertar amb la sensació que alguna cosa no encaixava. L’aire a l’habitació semblava més dens, carregat d’una olor que no reconeixia. No era la seva cambra, però ho semblava. Les mateixes parets, la mateixa finestra... però alguna cosa, en algun punt que no sabia identificar, era diferent.
Va asseure’s al llit i va notar que la pell li coïa. Es va mirar les mans. Eran les seves, sí, però... no exactament. Les venes semblaven més fosques sota la pell pàl·lida, com si hi hagués alguna cosa que es movia sota la carn.
El rellotge de paret marcava les tres i vint-i-set. Massa d'hora per ser de dia, massa tard per tornar a dormir. Va girar el cap cap al mirall de l'armari i aleshores va notar el vertigen.
El seu reflex el mirava. Però amb un lleuger retard.
Va parpellejar i es va veure a si mateix parpellejant mig segon després. El cor se li va accelerar. Va acostar-se al mirall amb l’alè contingut, esperant que fos una il·lusió de la son, un truc de llum. Però quan va aixecar la mà per tocar el vidre, la seva imatge no la va seguir.
El reflex somreia.
Un somriure massa ample, massa ple de dents.
Va voler apartar-se, però les seves cames no van respondre. Les pupil·les del seu doble es van eixamplar fins a convertir-se en dos forats negres i, sense moure els llavis, va escoltar la seva pròpia veu dins el seu cap.
—No ets tu qui està mirant el mirall.
Va sentir un calfred a l’esquena, com si algú estigués darrere seu. Però no s’atrevia a girar-se.
L’últim que va veure abans que el mirall es trenqués en mil bocins va ser el seu reflex, sortint-ne.