El món d'ahir ( Zweig dixit )

El rètol de "Queviures Roser" encara penjava, desgastat pels anys, sobre la petita botiga arraconada en un carreró de Sants. Els colors havien perdut la seva lluentor, i el vidre de l'aparador estava ratllat, però a dins encara s'hi conservava aquella olor, una barreja de cafè mòlt, espècies i humitat.

La Roser, de cabells blancs i moviments metòdics, havia passat gairebé tota la seva vida rere el taulell. Amb les mans esquerdades per l’ús, embolicava talls de formatge en paper d’estrassa i omplia bosses de cigrons a granel per a la clientela de sempre, cada cop més escasa.

Hi va haver un temps —recordava sovint la Roser amb enyor— en què el barri bullia de vida: la canalla jugava al carrer, els veïns es coneixien, i les botigues com la seva eren el cor de tot plegat. Ara, les persianes abaixades i els cartells de "Es lloga" projectaven ombres sobre la memòria.

Aquell vespre, mentre plegava, un noi esprimatxat, amb roba desgastada i unes sabatilles massa grans, es va aturar davant la porta. Els cabells li queien desendreçats, damunt d’uns ulls foscos. Es mossegava la comissura del llavi, com si estigués fent un càlcul silenciós, dubtant entre entrar o córrer.

—Necessites res, noi? —va preguntar la Roser.

Ell va fer que no amb el cap i es va quedar palplantat, mirant-se els prestatges gairebé buits. La Roser va sospirar i va treure una barra de pa i un tros de formatge d’un calaix.

—Té. Prou difícil és el món perquè, a sobre, hàgim de passar gana —va dir mentre li
allargava el paquet.

El noi la va mirar amb una barreja de sorpresa i recel, però, finalment, va agafar el menjar. Va murmurar un "gracias, abuelita" abans de girar cua i desaparèixer carrer avall. La Roser va seguir amb la mirada la seva silueta esmunyint-se entre els fanals, fins que es va fondre en la foscor del capvespre.

L’endemà, quan va arribar a la botiga, es va trobar la persiana entreoberta. A dins, la caixa registradora estava oberta, els prestatges remenats i el petit tresor de monedes de canvi, desaparegut. Però el més estrany de tot era un tros de paper doblegat sobre el taulell. Amb mans tremoloses, la Roser el va desplegar.

"Lo siento, abuelita."

No hi havia signatura, només aquella disculpa nua, buida i sense retorn. La Roser es va asseure rere el taulell i es va quedar mirant el no-res. L’olor de cafè i espècies encara omplia l’aire, però, per primera vegada en molts anys, no li va semblar càlida. Li va semblar distant, esvaïda, com una mortalla esquinçada i oblidada en el temps.